L’Àlien de Màrius Sampere
Vaig conèixer Màrius Sampere fa uns trenta anys. Em va semblar un tipus abrupte –també potser perquè jo en devia ser més que ell–, en el punt en què la resposta pública passa l’etapa en què el poeta ja no és una joguina nova, i encara no s’ha convertit en patum indiscutible. Corre vulgarment el mite que els grans artistes no són conscients de la importància i de l’abast de la seva obra, alhora que d’altres que no en són tant es creuen molt per sobre de la seva realitat. Res més lluny de com són les coses. Tret que no sigui un perfecte idiota, per bé o per mal l’artista és de cap a peus conscient de la pròpia dimensió. Sampere ho era, i la manera de gestionar-ho havia canviat de forma substancial quan ens vam retrobar, fa dos anys. El guerrer d’antany era ara un savi de tracte exquisit, burleta i bondadós, aparentment desarmat, potser físicament més dèbil pel pas dels anys, però per la mateixa causa, incommensurablement més poderós.
El seu últim llibre publicat és Àlien i la terra promesa, una novel·la que juga amb la convenció preceptiva plantejament-nus-desenllaç, elaborada des de la juxtaposició d’elements autosuficients, accedint a la imatge de conjunt a partir del fonament, amb argument assimilable dins la gran tradició utopista, des del mateix Plató, passant per Llucià de Samòsata, Campanella, Rabelais, Swift, fins a Kafka, Lem i tants més amb qui no acabaria.
El tal Àlien té relativament poc a veure amb l’octau passatger de la pel·lícula, més aviat convoca l’alienació en el sentit patològic, literàriament patològic, com el Quixot, i igual que el Quixot, mirall de l’autor mateix –Àlien / Sampere–, desdoblat en bessons asimètrics com el Quixot amb Sancho, Bouvard i Pécuchet, Holmes i Watson, Tintín i Haddock, per Sampere encarnats en Zapilio i Endriapo, Fremin i Contrac, Truc i Retruc, Grum i Grumoll, Flux i Reflux, avatars de la parella clàssica del clown i l’august, la sàtira com el resultat de la tensió entre el que se’n fot per defecte i el que se’n fot per excés.
La iconografia i l’univers samperians, instal·lats en el magne edifici de la seva poesia, on senyoreja amb un domini complet dels recursos en envejable equilibri amb les aspiracions, reclamen amb urgència unes quantes tesis doctorals. Apuntem algunes coordenades: la reducció del mal a l’absurd, una gestió personalíssima de l’humor metafísic, fonamentat en un mecanisme de paradoxa encadenada. La burla convertida en àtom de l’existència com a funció de la ment.
Sampere és un dels grans. Se li deu un lloc al costat d’Espriu, Vinyoli i –potser– Ferrater.
