L’Àlien de Màrius Sampere

Vaig conèixer Màrius Sam­pere fa uns trenta anys. Em va sem­blar un tipus abrupte –també pot­ser perquè jo en devia ser més que ell–, en el punt en què la res­posta pública passa l’etapa en què el poeta ja no és una joguina nova, i encara no s’ha con­ver­tit en patum indis­cu­ti­ble. Corre vul­gar­ment el mite que els grans artis­tes no són cons­ci­ents de la importància i de l’abast de la seva obra, alhora que d’altres que no en són tant es cre­uen molt per sobre de la seva rea­li­tat. Res més lluny de com són les coses. Tret que no sigui un per­fecte idi­ota, per bé o per mal l’artista és de cap a peus cons­ci­ent de la pròpia dimensió. Sam­pere ho era, i la manera de ges­ti­o­nar-ho havia can­viat de forma subs­tan­cial quan ens vam retro­bar, fa dos anys. El guer­rer d’antany era ara un savi de tracte exqui­sit, bur­leta i bon­dadós, apa­rent­ment des­ar­mat, pot­ser física­ment més dèbil pel pas dels anys, però per la mateixa causa, incom­men­su­ra­ble­ment més poderós.

El seu últim lli­bre publi­cat és Àlien i la terra pro­mesa, una novel·la que juga amb la con­venció pre­cep­tiva plan­te­ja­ment-nus-desen­llaç, ela­bo­rada des de la jux­ta­po­sició d’ele­ments auto­su­fi­ci­ents, acce­dint a la imatge de con­junt a par­tir del fona­ment, amb argu­ment assi­mi­la­ble dins la gran tra­dició uto­pista, des del mateix Plató, pas­sant per Llucià de Samòsata, Cam­pa­ne­lla, Rabe­lais, Swift, fins a Kafka, Lem i tants més amb qui no aca­ba­ria.

El tal Àlien té rela­ti­va­ment poc a veure amb l’octau pas­sat­ger de la pel·lícula, més aviat con­voca l’ali­e­nació en el sen­tit patològic, literària­ment patològic, com el Qui­xot, i igual que el Qui­xot, mirall de l’autor mateix –Àlien / Sam­pere–, des­do­blat en bes­sons asimètrics com el Qui­xot amb Sancho, Bou­vard i Pécuc­het, Hol­mes i Wat­son, Tintín i Had­dock, per Sam­pere encar­nats en Zapi­lio i Endri­apo, Fre­min i Con­trac, Truc i Retruc, Grum i Gru­moll, Flux i Reflux, ava­tars de la pare­lla clàssica del clown i l’august, la sàtira com el resul­tat de la tensió entre el que se’n fot per defecte i el que se’n fot per excés.

La ico­no­gra­fia i l’uni­vers sam­pe­ri­ans, ins­tal·lats en el magne edi­fici de la seva poe­sia, on senyo­reja amb un domini com­plet dels recur­sos en enve­ja­ble equi­li­bri amb les aspi­ra­ci­ons, recla­men amb urgència unes quan­tes tesis doc­to­rals. Apun­tem algu­nes coor­de­na­des: la reducció del mal a l’absurd, una gestió per­so­nalíssima de l’humor metafísic, fona­men­tat en un meca­nisme de para­doxa enca­de­nada. La burla con­ver­tida en àtom de l’existència com a funció de la ment.

Sam­pere és un dels grans. Se li deu un lloc al cos­tat d’Espriu, Vinyoli i –pot­ser– Fer­ra­ter.