Pantalla

L’últim tango a París

Pujàvem al 600 d’en Ramon, i anàvem a veure pel·lícules a Per­pinyà. Érem en Toni, la Car­mina, en Sal­va­dor, la Nuri, la Maria Rosa... No sem­pre tots a la vegada, però el 600 d’en Ramon cor­ria més com més gent car­re­gava. Dic Per­pinyà però hau­ria de dir Ceret, que era on s’orga­nit­za­ven més certàmens de pel·lícules aquí pro­hi­bi­des. N’hi havia de coc­hon, que diuen els fran­ce­sos, però les nos­tres pre­fe­ri­des eren les de con­tin­gut polític. En podíem arri­bar a con­su­mir deu en dos dies, entre dis­sabte i diu­menge, i encara teníem temps d’arri­bar-nos fins a Cuixà o enfi­lar-nos a Ser­ra­bona. Els weekends cine­ma­togràfics van con­tri­buir a la des­co­berta de la Cata­lu­nya del Nord. També entràvem a lli­bre­ries i fèiem algu­nes adqui­si­ci­ons. Sem­pre queia una Play­boy, adme­tem-ho. Venia l’hora de dinar. Sem­pre dic que els res­tau­rants fran­ce­sos van supri­mir els for­mat­ges de postres que ser­vien amb un carro perquè nosal­tres en comp­tes de triar-ne un o dos ens els acabàvem tots, els tous i els forts. Recordo la vora­ci­tat for­mat­gera d’en Sal­va­dor. Com si no anéssim prou ser­vits de cine, con­sultàvem la car­te­llera de L’Indépen­dant. Vam anar fins a Tuïr, volant per la car­re­tera tor­tu­osa, per no per­dre’ns Le souf­fle au coeur. A la sala immensa, tant que sem­blava que hi havia de caber tot el poble, amb les cases, els car­rers i l’església, només érem nosal­tres cinc i uns nens. Els nens es van pas­sar tota la pel·lícula jugant a pilota. Nosal­tres, pro­tes­tant perquè es veia desen­fo­cada. Va bai­xar el pro­jec­ci­o­nista. Era un home cen­te­nari amb les nine­tes dels ulls blan­ques. Ens va dir que ell ho veia com sem­pre.

L’últim tango a París ens va jugar una mala pas­sada. Fins lla­vors havíem gau­dit de pres­tigi i admi­ració entre els amics i fami­li­ars: “Van a veure pel·lícules difícils.” Ja sos­pi­ta­ven que de tant en tant se’n colava una amb senyo­res des­pu­lla­des, però eren de Paso­lini o de Miklós Jancsó, i ens pla­nyien. L’últim tango a París va con­vo­car tots els amics i fami­li­ars a Per­pinyà. Els altres cines de la ciu­tat van pro­gra­mar porno per com­ple­tar-los el viatge. Ens els trobàvem pel car­rer, venint de Ceret o de Tuïr. Ens mira­ven: “Com que cine polític, oi?” Els fèiem un fòrum: “L’útim tango té un con­tin­gut polític i social...” Sí, sí. No ente­nien que, del mateix Ber­to­lucci, pre­feríssim L’estratègia de l’ara­nya, en què tot­hom surt ves­tit.

El pre­si­dent Puig­de­mont vol fer-se pre­sent a Per­pinyà des de l’exili belga. Els advo­cats li ho des­a­con­se­llen. Temen que el jutge reac­tivi l’ordre de detenció i els gen­dar­mes el dipo­si­tin a aquesta part de la fron­tera en cinc minuts. França no és tan fia­ble com Bèlgica o Ale­ma­nya. Quan la tra­vessàvem cap a l’altra banda amb el 600 d’en Ramon exclamàvem: “Això és vida i lli­ber­tat!” Sem­pre hi ha un últim tango.

l’últim tango a parís Direcció: Bernardo Bertolucci Guió: Bernardo Bertolucci i Franco Arcalli País: Itàlia / França Any: 1972
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor