Pantalla

Rashomon

Un dia van començar a arri­bar pel·lícules japo­ne­ses. Jo ja n’havia vist al cine del col·legi, però eren de por i catàstro­fes, pobla­des d’uns mons­tres que es deien God­zi­lla i que es bellu­ga­ven com si els hagues­sin donat corda, i la corda se’ls acabés. Pro­cu­rava estal­viar-me-les, no perquè em fes­sin por, sinó perquè no em feien ni riure. Les que van començar a arri­bar eren una altra cosa. Si les pri­me­res se situ­a­ven al futur, aques­tes ho feien majo­ritària­ment en el pas­sat, en una edat mit­jana igual­ment tene­brosa. No tenia pre­sent ni ale­gries, el Japó? Hi sor­tien samu­rais, cavalls, llui­tes... No és estrany que Hollywood s’apropiés de l’argu­ment d’algu­nes per man­te­nir viu el wes­tern, que començava a decli­nar. Com que les pel·lícules japo­ne­ses eren len­tes, en blanc i negre i sense cap actor cone­gut tot i la insistència de Tos­hiro Mifune a sor­tir en totes, el seu con­sum es va cana­lit­zar a través dels cine clubs. Hi arri­ba­ven en versió ori­gi­nal sub­ti­tu­lada. Jo, que soc un defen­sor del doblatge perquè des de la ten­dra infància els actors que l’exer­ci­ten són tan meus com aquells als quals suplan­ten la veu, no tolero, en canvi, cap pel·lícula japo­nesa que no m’ofe­reixi els sons gutu­rals, sin­co­pats i un punt agres­sius dels actors autèntics. Em van atra­par madur.

Les pro­gramàvem al cine club del qual jo for­mava part. Com que tots els de la junta érem poli­tit­zats, d’esquerra i anti­fran­quis­tes, ens era una mica difícil, a l’hora del col·loqui, tro­bar en aque­lles anti­gui­tats remo­tes un “mis­satge” adap­tat a la nos­tra situ­ació política. Sort que el direc­tor més gran de tots, Akira Kuro­sawa, ens va venir a auxi­liar amb Dodes’ka-den: hi sor­tien japo­ne­sos amb cor­bata embru­tats per una rea­li­tat social i política que feia tre­mo­lar. Vam poder sal­var el “mis­satge”. El “mis­satge” era molt impor­tant. En una sessió molt con­cor­re­guda algú va excla­mar: “Tan­queu la porta, que s’escapa el mis­satge.”

Els de l’extrema dreta local ens tenien el dit ficat a l’ull. Una nit van deci­dir pas­sar a l’acció. Van anun­ciar que havien dipo­si­tat una bomba al cine. La sala va haver de ser desa­llot­jada. Pro­jectàvem Kwai­dan, de Masaki Kobayashi, una fan­ta­sia sense cap mis­satge, la menys poli­tit­zada de les pel·lícules que vam pro­jec­tar mai al cine club. Temps abans, els matei­xos havien segres­tat un pro­jec­tor i el seu pro­pi­e­tari en unes “24 hores de cine còmic” orga­nit­za­des per una enti­tat local perquè havia cor­re­gut el rumor que a la mati­nada s’hi ofe­ri­ria El gran dic­ta­dor de Cha­plin.

He titu­lat l’arti­cle Ras­ho­mon per faci­li­tar la feina als com­panys del set­ma­nari que l’han d’il·lus­trar amb una foto. Em podria haver decan­tat per Trono de san­gre, també de Kuro­sawa, que va de l’abús de poder, la violència i la vio­lació de drets, ja en l’edat mit­jana.

RASHOMON Direcció: Akira Kurosawa Guió: Shinobu Hashimoto, Akira Kurosawa i Ryunosuke Akutagawa País: Japó Any: 1950
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor