Un Dante més pròxim als nostres dies i més musical

Aquesta bella edició de la Comèdia de Dante amb pròleg, comen­ta­ris i tra­ducció de José María Micó va ser un dels últims pro­jec­tes que va accep­tar Jaume Vall­corba en la seva bri­llant obra com a edi­tor. Vall­corba havia recu­pe­rat per al seu catàleg la tra­ducció cata­lana de Josep Maria de Sagarra i la també extra­or­dinària Vida nova en versió de Manuel de Mon­to­liu.

La de Micó és una superba edició, de la qual l’edi­tora San­dra Ollo va expli­car que havien uti­lit­zat el millor paper en la història de l’edi­to­rial. Micó ha posat totes les eines com a poeta, filòleg i també músic per sumar-se a aquesta festa de la lite­ra­tura que repre­senta el viatge del mateix Dante als reg­nes d’ultra­tomba, un dels grans monu­ments de la cul­tura escrita. Micó ens ha acos­tat un text com­plex i sub­til a través d’una llen­gua asse­qui­ble i viva seguint la pet­jada de l’edició bilingüe que el poeta Ángel Crespo va rea­lit­zar per a Seix Bar­ral en els anys setanta. Micó era cons­ci­ent que a un clàssic se l’ha de tra­duir contínua­ment perquè es pugui cop­sar des de cada gene­ració. Ho ha fet amb cura i amb els ulls ben esmo­lats per repro­duir la música d’un home d’una altra època, que es va embran­car en un viatge amb Vir­gili que ha con­ti­nuat vigent fins als nos­tres dies. Mal­grat haver renun­ciat a la rima, Micó ha man­tin­gut els ele­ments mètrics, el decasíl·lab i el ter­cet, per asso­lir una musi­ca­li­tat que con­ver­teix aquesta edició en una par­ti­tura. La recons­trucció m’ha recor­dat la cata­lana del valencià J.F. Mira, però bus­cant més els racons lírics i tota la vir­tu­a­li­tat poètica, recons­truïda nova­ment en una llen­gua moderna, quo­ti­di­ana.

Vall­corba ado­rava Dante. La recons­trucció de Josep Maria Micó podria ser una forma de tes­ta­ment intel·lec­tual i lite­rari.

Sem­pre en acció, sem­pre amb els arxius plens de tre­sors, Bob Dylan recu­pera amb el volum 14 de les seves The Boot­leg Series algu­nes de les gra­va­ci­ons més inten­ses de la seva dila­tada car­rera. En dife­rents for­mats, More Blood, More Tracks ens acosta mate­rial des­car­tat del disc Blood on the Tracks, tre­ball cul­mi­nant de la seva dis­co­gra­fia, que molts afi­ci­o­nats i crítics con­si­de­ren només com­pa­ra­ble a Blonde on Blonde. Enmig dels dis­cos que va fer amb The Band i imme­di­a­ta­ment abans de Desire, amb números u inter­na­ci­o­nals, Dylan veia nau­fra­gar el seu matri­moni amb cinc fills men­tre la gent ballava amb alguns dels seus temes, fins i tot a les dis­co­te­ques. Totes les cançons merei­xe­rien la nos­tra atenció, però Idiot Wind i Tan­gled up in Blue són sen­zi­lla­ment magis­trals. Costa escol­tar altres ver­si­ons de clàssics, però el resul­tat d’aquest con­junt és esti­mu­lant.