A la lluna de València

Què té la lluna de València que fa que tot­hom es quedi dis­tret o boca­ba­dat? Quan diem que algú està a la lluna de València, sig­ni­fica que està des­pis­tat, i quan algú es queda a la lluna de València, vol dir que està dece­but, que no ha acon­se­guit una cosa que desit­java (“Al final no ha apro­vat l’exa­men i s’ha que­dat a la lluna de València”). Segons explica Josep M. Sugra­nyes a Gar­be­llada de refranys (Cos­setània, 1999), l’ori­gen d’aques­tes expres­si­ons sem­bla que es deu a “la difi­cul­tat que hi havia per atra­car amb faci­li­tat les bar­ques a la platja de València. [...] Això feia que mol­tes vega­des els pas­sat­gers hagues­sin de que­dar-se fon­de­jats a la platja, que per la seva forma semi­cir­cu­lar rebia el nom de mitja lluna”. Joan Ama­des recull una altra versió que explica que fora de les mura­lles de València hi havia un hos­tal que es deia La Lluna, i els que arri­ba­ven a València quan les por­tes de la ciu­tat ja s’havien tan­cat havien de fer nit en aquest hos­tal, és a dir, es que­da­ven a la Lluna de València.

Però hi ha mol­tes altres expres­si­ons rela­ci­o­na­des amb la lluna, com ara dema­nar o pro­me­tre la lluna (o la lluna en un cove), que es fa ser­vir quan algú demana una cosa molt difícil o impos­si­ble d’obte­nir; ser tallat de mala lluna, quan es té mal caràcter, o tenir llu­nes, quan es té un humor vari­a­ble (“No saps mai com et res­pondrà: té llu­nes” o “no saps mai quin dia té: està tallat de mala lluna”). Hi ha diver­ses expres­si­ons que fan referència als can­vis d’humor segons la lluna (estar de bona o mala lluna, alçar-se de mala lluna). De fet, el deri­vat de lluna més cone­gut, llunàtic, també recull aquest sen­tit. “De llunàtics, el món n’és ple”, diu el refrany. Allu­nat i enllu­nat tenen el mateix sig­ni­fi­cat: “La veïna té un caràcter impre­vi­si­ble, és una allu­nada.”

Pel que fa a altres deri­vats de lluna, tro­bem llu­nació, que és l’inter­val de temps que separa dues llu­nes noves; llu­nari, que és el calen­dari que indica les llu­na­ci­ons, i llu­ner, que és la per­sona que creu en la influència de les llu­nes.

La lluna, però, també té una faceta romàntica quan par­lem de la lluna de mel, el viatge de noces. Sem­bla que l’ori­gen de l’expressió prové d’Ale­ma­nya, on hi havia el cos­tum de cele­brar els casa­ments en nits de lluna plena. La tra­dició deia que, després de casar-se, la pare­lla havia de pas­sar tota una lluna sen­cera fent l’amor, men­jant dolços i bevent hidro­mel, una beguda feta de licor i mel.

I lluna, entre altres accep­ci­ons, també té el sig­ni­fi­cat de ‘dibuix rodó estam­pat o bro­dat en una tela o imprès en un paper’, és a dir, direm que porta “una samar­reta de llu­nes” (i no de topos). En aquest sen­tit, també podem dir pic o piquet (“un ves­tit de piquets”).

I dei­xeu-me aca­bar amb qua­tre refranys ben llunàtics: el dia que tomba la lluna, tot tre­ball és de for­tuna; en min­vant de lluna no sem­bris cosa nin­guna; estre­lla vora la lluna, tem­pesta segura; i l’amor és com la lluna, si no aug­menta minva.