A la lluna de València

Què té la lluna de València que fa que tothom es quedi distret o bocabadat? Quan diem que algú està a la lluna de València, significa que està despistat, i quan algú es queda a la lluna de València, vol dir que està decebut, que no ha aconseguit una cosa que desitjava (“Al final no ha aprovat l’examen i s’ha quedat a la lluna de València”). Segons explica Josep M. Sugranyes a Garbellada de refranys (Cossetània, 1999), l’origen d’aquestes expressions sembla que es deu a “la dificultat que hi havia per atracar amb facilitat les barques a la platja de València. [...] Això feia que moltes vegades els passatgers haguessin de quedar-se fondejats a la platja, que per la seva forma semicircular rebia el nom de mitja lluna”. Joan Amades recull una altra versió que explica que fora de les muralles de València hi havia un hostal que es deia La Lluna, i els que arribaven a València quan les portes de la ciutat ja s’havien tancat havien de fer nit en aquest hostal, és a dir, es quedaven a la Lluna de València.

Però hi ha moltes altres expressions relacionades amb la lluna, com ara demanar o prometre la lluna (o la lluna en un cove), que es fa servir quan algú demana una cosa molt difícil o impossible d’obtenir; ser tallat de mala lluna, quan es té mal caràcter, o tenir llunes, quan es té un humor variable (“No saps mai com et respondrà: té llunes” o “no saps mai quin dia té: està tallat de mala lluna”). Hi ha diverses expressions que fan referència als canvis d’humor segons la lluna (estar de bona o mala lluna, alçar-se de mala lluna). De fet, el derivat de lluna més conegut, llunàtic, també recull aquest sentit. “De llunàtics, el món n’és ple”, diu el refrany. Allunat i enllunat tenen el mateix significat: “La veïna té un caràcter imprevisible, és una allunada.”

Pel que fa a altres derivats de lluna, trobem llunació, que és l’interval de temps que separa dues llunes noves; llunari, que és el calendari que indica les llunacions, i lluner, que és la persona que creu en la influència de les llunes.

La lluna, però, també té una faceta romàntica quan parlem de la lluna de mel, el viatge de noces. Sembla que l’origen de l’expressió prové d’Alemanya, on hi havia el costum de celebrar els casaments en nits de lluna plena. La tradició deia que, després de casar-se, la parella havia de passar tota una lluna sencera fent l’amor, menjant dolços i bevent hidromel, una beguda feta de licor i mel.

I lluna, entre altres accepcions, també té el significat de ‘dibuix rodó estampat o brodat en una tela o imprès en un paper’, és a dir, direm que porta “una samarreta de llunes” (i no de topos). En aquest sentit, també podem dir pic o piquet (“un vestit de piquets”).

I deixeu-me acabar amb quatre refranys ben llunàtics: el dia que tomba la lluna, tot treball és de fortuna; en minvant de lluna no sembris cosa ninguna; estrella vora la lluna, tempesta segura; i l’amor és com la lluna, si no augmenta minva.