No cantareu ‘Els segadors’
Tal com al seu dia va animar les tropes espanyoles desplegades a l’Iraq, l’exvocalista d’Olé Olé va interpretar, durant la presentació de la plataforma España Ciudadana, la seva particular versió de l’himne espanyol –sumant-se així al “Viva España, alzad los brazos hijos del pueblo español”, al tan treballat “lolo lolo” i al socorregut, en aquests darrers mesos, “A por ellos, oé”.
Mentre Marta Sánchez cantava, una càmera va mostrar un pla americà d’Albert Rivera i d’Inés Arrimadas, al front row, inflant el pit (orgull) i amb un ampli somriure (satisfacció) del primer i un més tímid de la segona. I si bé cap dels dos líders de Cs va verbalitzar la lletra –quan existeix la presència d’un artista o cor que el representi se cedeix el poder d’homenatjar a la nació a aquell que té un do o talent especial–; era evident que l’actitud era molt diferent de la que adopta la cap de l’oposició del Parlament de Catalunya davant d’Els segadors, com es va poder comprovar només uns dies abans durant la investidura de Quim Torra.
“El que em sobta és que en el segle XXI algú estigui mirant el vídeo de la sessió per veure qui canta o qui no canta. Cadascú que canti l’himne que vulgui. On diu que s’ha de cantar l’himne? Per mi no és negociable que el respectis, però que t’obliguin a cantar-lo ho veig en blanc i negre”, es va defensar Inés Arrimadas quan novament li van demanar per quina raó mai entona l’himne de Catalunya. Però la justificació o excusa emprada deixa alguns caps per lligar…
On es diu que s’hagi de dir “bon dia” i donar les “gràcies”? Enlloc, és un acord tàcit. Per descomptat que un és lliure de fer-ho o no, i els altres també són lliures d’entendre-ho com un símptoma de manca d’educació i de consideració. Dins del protocol diplomàtic, el respecte (posar-se dempeus i guardar silenci) es mostra quan l’himne és aliè; però quan l’himne es considera propi s’espera, a més, cert orgull (entusiasme). Polèmic i criticable va ser el fet que durant les primeres setmanes de mandat, Donald Trump s’oblidés de posar-se la mà al cor, com és costum entre els nord-americans. Aquí, es va condemnar l’expressió sorneguera del president Artur Mas (tot i guardar les formes, els seus ulls somreien) durant la final de la copa del Rei del 2015 en què una part del públic va xiular l’himne espanyol. A diferència d’Arrimadas que reivindica i presumeix de tenir el cor partit en tres (Catalunya, Espanya i Europa), Mas ja havia declarat el seu desig de separar-se de l’Estat i, per tant, encara que per a molts ciutadans catalans i espanyols el seu posat pogués resultar també ofensiu, la seva sinceritat no verbal era previsible i, fins i tot, coherent.
L’estima als símbols d’un país parteix de l’emoció (arrelament) provocada (construïda) en qui els defensa. Llavors, té raó Arrimadas quan qüestiona l’obligatorietat de cantar (sentir) un himne. És impossible imposar per la força un sentiment patriòtic a ningú que no el comparteixi. Per això, per molt que s’entesti Cs, molts catalans no se senten, ni mai ho faran –molt menys a través de garrotades, empresonaments i aplicacions del 155–, espanyols. De la mateixa manera, igual de denunciable seria impedir cantar l’himne... Per què és casual que cap dels 36 diputats que Cs té al Parlament s’animi amb Els segadors?
En el seu segon discurs d’investidura, Torra, l’avui president, va tenir un record especial per a les víctimes del terrorisme, en especial per a les de Cambrils i Barcelona del mes d’agost passat. El gest va aconseguir, segons els cronistes, el suport unànime de tota la cambra. Però si un repassa les imatges comprovarà com molts membres de la formació taronja van dubtar de si es podien sumar a l’acte d’homenatge o no. No per manca de solidaritat amb els morts i ferits en els atemptats, només per no concedir-li aquest mèrit, ni cap altre, a Torra.
La decisió de no cantar Els segadors s’ha d’analitzar com una estratègia de comunicació estètica política. Segurament, una consigna reprovable èticament i moralment, però efectista en termes electoralistes per a un partit que no es nodreix de l’espanyolisme, sinó de l’anticatalanisme.
