Opinió

A fons

UN VIOLADOR AL TEU CAMÍ

En tan sols un mes, la cançó, la coreografia i la iconografia de la campanya s’han fet virals
L’himne s’inicia marcant perfectament el pas. Punta i taló sincronitzats amb el cap que mira (assenyala) a un costat i a l’altre

Crec que no exagero si la catalogo com la millor campanya de comunicació política dels darrers anys. Potser només comparable al Yes, we can d’Obama en la primera dècada del segle. Però a diferència d’un eslògan per a una campanya impulsada per un equip d’experts en relat i màrqueting, la performance Un violador en tu camino, del col·lectiu interdisciplinari Las Tesis, va néixer com una obra teatral local que mai es va arribar a estrenar i es va acabar barrejant amb un acte de protesta més de carrer a Valparaíso, Xile.

En tan sols un mes, la cançó, la seva coreografia i la iconografia s’han convertit en un fenomen viral. “I la culpa no era meva, ni d’on era, ni de com vestia” és l’estrofa més popular. És també llavors quan el ritme del cos (amb el llenguatge gestual senzill, fins i tot intuïtiu, perfectament reproduïble que acompanya la protesta) s’accelera. L’embranzida que agafen els braços que es revelen per expulsar els milers de clixés que el sistema patriarcal ens ha imposat per convertir-nos a totes, no només en víctimes, sinó també en responsables de la violència que rebem per haver nascut dones. Perquè l’himne s’inicia marcant perfectament el pas. Punta i taló sincronitzats amb el cap que mira (assenyala) a un costat i a l’altre. Una manera de posar els punts sobre les is, d’explicar a aquells que no volen escoltar o comprendre el problema de fons: “El patriarcat és un jutge que ens jutja per néixer i el nostre càstig és la violència que no veus” (després es torna a repetir un cop més aquesta frase, però sabent que ja han pogut assumir el missatge: “la violència que ja veus”).

“És feminicidi, impunitat per a l’assassí. És la desaparició, és la violació.” I totes som ostatges. Per tant, mans al clatell i ajupides. Els nostres genitals queden al descobert. Amb el dit s’acusa tot aquell i tot allò que perpetua i tolera la violència masclista: “El violador ets tu.” Després, l’índex apunta cap a l’esquerra (cap als “pacos”, la poli), en diagonal (els jutges) i, per acabar, fent cercles (l’estat). En forma d’escut, els braços es creuen a l’altura dels canells per parar el cop. Ha arribat l’hora d’inculpar el president, així que cal protegir-se i que els insults i les males energies rebotin en qui encara no ha entès res. Perquè “l’estat opressor és un mascle violador”. Puny tancat i en alt: tot sovint, els alfes només comprenen l’idioma testosterònic de la força física... I com un secret de domini públic (amb la mà fent cau a la boca perquè el missatge previngui a totes): “Dorm tranquil·la, nena innocent, sense preocupar-te del bandoler. Pels teus somnis, dolça i somrient, vetlla el teu amant carabiner…”

A Santiago de Xile, 10.000 dones van representar així l’himne el 25 de novembre. Veure-ho fa posar la pell de gallina: un exèrcit femení desarmat amb els ulls tapats per una bena negra (mocador, mitja o cinta de puntes, cada una escull el seu model o el seu estil; una manera de reclamar la individualitat dins d’una causa que ens fa comunes) imposa justícia confrontant la societat davant la realitat violenta que representa el masclisme en totes les seves formes i àmbits. Des de llavors, la cançó i el ball s’han anat reproduint en altres països com Mèxic, França, els EUA, l’Índia i el Líban. A Barcelona, l’Arc de Triomf va resultar un marc ideal per a l’acollida d’un èxit. De moment (oh, sorpresa!), només a Turquia la policia va reprimir les manifestants. Vuit dones van ser detingudes i s’enfronten a penes de presó de dos anys. Així que fa una setmana les diputades a l’oposició al parlament turc, aprofitant la seva immunitat, van portar per primera vegada el càntic a una cambra institucional per condemnar la política del ministre de l’Interior d’Erdogan. L’endemà, centenars de dones anònimes van tornar a sortir als carrers d’Istanbul per interpretar la performance. Les forces de seguretat es van haver de fer a un costat i molts vam valorar l’escena, no tan sols com una victòria davant l’opressió d’un govern autoritari i de caràcter dictatorial, sinó també com una fita que saps que no té marxa enrere.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor