CATALUNYA NO ÉS ESPANYA (ESTÈTICAMENT, TAMPOC)

Quan pas­sejo per París i gau­deixo amb l’espec­ta­cle estilístic que la gent anònima em regala, cal­culo els anys (nor­mal­ment uns sis o set) que cal­dran fins que aque­lles tendències en la manera de ves­tir arri­bin a Bar­ce­lona. Aquesta mateixa sen­sació l’expe­ri­mento en ana­lit­zar l’estètica política cata­lana i madri­le­nya. La pol­se­guera que va arri­bar a aixe­car el fet que Pablo Igle­sias i Xavier Domènech es fes­sin un pico a la boca enmig del Congrés dels Dipu­tats, a casa nos­tra no va supo­sar cap escàndol, perquè feia anys ja havíem con­tem­plat els #cuqui­pe­tons entre David Fernàndez i Anto­nio Baños sense tanta cridòria. De la mateixa manera, men­tre a uns ens amoïnava que dos supo­sats repu­bli­cans com el nou vice­pre­si­dent i el minis­tre de Con­sum de Sánchez pro­me­tes­sin el càrrec “amb lle­ial­tat al rei” i abai­xes­sin la mirada a manera de reverència (sub­missió) davant Felipe VI, a Madrid els xocava que no por­tes­sin cor­bata.

Molt abans que Josep Bar­galló com a con­se­ller en cap s’estalviés el llaç mas­culí, a finals dels setanta, Guti, del PSUC, ja defen­sava el seu coll alt davant d’un jiha­dista de la cor­bata com era Josep Tar­ra­de­llas. Per tant, quan el debat sobre l’exigència (mai escrita) que tot polític s’havia de fer el nus va arri­bar a la capi­tal de l’Estat de la mà de Miguel Sebastián i José Bono, aquí el tema ja havia que­dat com­ple­ta­ment demodé. És més, un dels pri­mers dipu­tats que va entrar al Par­la­ment de Cata­lu­nya amb texans va ser Albert Rivera el 2007. Però encara ara a l’Estat gri­nyola que un vice­pre­si­dent es pre­senti al pri­mer Con­sell de Minis­tres amb texans.

A Igle­sias se li ha cri­ti­cat més el denim que quan es va posar un esmòquing per a uns pre­mis de cinema. I això que mai un líder d’esquer­res, ni inter­na­ci­o­nal ni naci­o­nal (bé, només Felipe González… ja m’ente­nen, oi?), havia accep­tat ves­tir-se amb símbols oligàrquics. Perquè així com el ves­tit i la cor­bata tenen un ori­gen revo­lu­ci­o­nari (els sans-culot­tes), el frac, el jaqué i l’esmòquing van ser cre­ats per l’aris­tocràcia i són ves­ti­men­tes pròpies de sis­te­mes de govern amb ves­ti­gis feu­dals (en aquest sen­tit, per sort, a Cata­lu­nya no es fan ser­vir gaire).

I tal com la nova estètica de comu­ni­cació de guer­ri­lla cupera lide­rada pel gran David Fernàndez va obli­gar fa gai­rebé una dècada els d’Ini­ci­a­tiva a adop­tar un look menys caspós per sem­blar una mica d’esquer­res de debò, tot indica que la presència de la for­mació anti­ca­pi­ta­lista cata­lana al Congrés també aca­barà aver­go­nyint els d’Uni­das Pode­mos. Només calia veure les cares de Pablo Igle­sias i Jaume Asens als seus escons durant el debat d’inves­ti­dura de Sánchez men­tre Mireia Vehí, des del faris­tol, repas­sava el supo­sat acord pro­gres­sista de govern de coa­lició amb el PSOE. Ho va fer, per cert, amb una samar­reta rosa amb la imatge de la Mari­sol amb un cla­vell al cap i en què es podia lle­gir “soy una obrera de la cul­tura”. Les t-shirts rei­vin­di­ca­ti­ves ja van arri­bar a Madrid després del 15-M, però el folk­lore il·lus­trat de la peça està a un altre nivell. Tam­poc recordo cap dona amb dues tre­ne­tes des­a­fi­ant amb la mirada la ban­cada de la dreta des d’on l’escri­das­sa­ven men­tre par­la­men­tava. Quin goig!