‘NULLA ESTETICA SINE ETICA’

Acabada d’alliberar del camp d’extermini, una amiga va fer arribar una oferta de feina a Neus Català. La feina estava molt ben pagada i consistia a fer de mainadera a Lausana d’un nen nascut a Roma però que parlava castellà. La Neus era idònia per a la tasca, ja que tenia experiència i era infermera, però en assabentar-se de qui era la criatura de qui havia de tenir cura va declinar la proposta. Perquè aquell infant era, ni més ni menys, que Joan Carles de Borbó... Neus Català va renunciar a un bon sou i a una bona feina en aquells temps de tanta misèria perquè, senzillament, era republicana. Català, com tants valents, va ser fidel a les seves conviccions i principis. I potser per això, es va guanyar el respecte de tothom. No només dels romàntics que sentim que passar penúries és sempre molt millor i més enriquidor que no pas que la mala consciència et faci perdre la son o no et permeti reconèixer-te al mirall, sinó de tota una societat orfe, des de fa massa, de referents (exemples a seguir que aconsegueixen treure de nosaltres la millor versió).

En el debat electoral del 10-N a TV3, Mireia Vehí la va pifiar en acusar Gabriel Rufián d’haver assistit al casament de la filla d’un alt càrrec de La Caixa. En tornar de la pausa publicitària i adonar-se que havia estat Pere Aragonès (també hi eren Pilar Rahola, Artur Mas, Rodríguez Zapatero...), Vehí va reconèixer l’equivocació. L’endemà, alguns tertulians no sols assenyalaven l’error en citar la persona, sinó que posaven en dubte que el fet denunciat per la cap de llista de la CUP tingués cap mena de transcendència. “Ara resulta que no es podran tenir contactes, coneguts o amics en determinats llocs o ambients”, deixaven caure, com si allò justifiqués alguna cosa (com si allò els servís per protegir les seves pròpies contradiccions).

El mateix dia de les eleccions, una altra imatge posava entre les cordes, les de la coherència (en estètica política, el més gran dels pecats), ERC. Rufián estava en un col·legi electoral de Sabadell (Barcelona) quan un grup d’apoderats, entre ells un de Vox, es van acostar per demanar-li una foto. La instantània amb aquell jove amb l’acreditació del partit de Santiago Abascal penjada del coll, que passava el braç per sobre de les espatlles a un Rufián somrient, va crear una gran polèmica a les xarxes socials i, finalment, l’antic enfant terrible d’ERC va decidir excusar-se: “Mai he dit que no a una foto amb ningú, però entenc que aquesta pugui molestar. Demano disculpes a qui s’hagi pogut enfadar.”

Des de la defensa de la diplomàcia i el protocol, caldria, però, no confondre l’educació, el respecte i les bones maneres que hem de mantenir amb tothom (encara que la persona en qüestió es trobi als nostres antípodes ideològics) amb l’educació, el respecte i les bones maneres que ens devem a nosaltres mateixos (el nostre ideari, creences i principis). Perquè un no sincer (“desitjo que em puguis entendre, no em puc retratar amb una persona que defensa el feixisme”) o, fins i tot, un no esquiu (“ho sento, tinc pressa”) haurien estat fórmules permeses i catalogades d’exquisides dins del món de l’elegància i la finor del saber estar. Ara bé, què se li pot demanar a un líder (i a una societat) que no troba pecat criticar Amancio Ortega i que, tot i que el seu sou li permet vestir roba sostenible de km0, consumeix roba d’Inditex?

Aquesta mateixa setmana, també hem vist com Lluís Salvadó rebia l’escalf del vicepresident Aragonès i de diversos consellers i cares visibles del partit republicà, com Marta Vilalta, abans de declarar al TSJC. Aplaudiments i abraçades cap a un home que, encara que ens pugui semblar injust tant la seva imputació per l’1-O com que li punxessin el telèfon i fessin públiques converses privades, es va referir (pensar/sentir) a les dones dient: “A qui tingui les mamelles més grosses, li dones el càrrec.” Potser els gestos no haurien semblat tan decebedors si Salvadó no hagués estat ratificat aquest mateix setembre com a vicesecretari d’una formació que també aspira a ser feminista. En fi, no hi ha estètica sense ètica.