‘NULLA ESTETICA SINE ETICA’

Aca­bada d’alli­be­rar del camp d’exter­mini, una amiga va fer arri­bar una oferta de feina a Neus Català. La feina estava molt ben pagada i con­sis­tia a fer de mai­na­dera a Lau­sana d’un nen nas­cut a Roma però que par­lava cas­tellà. La Neus era idònia per a la tasca, ja que tenia experiència i era infer­mera, però en assa­ben­tar-se de qui era la cri­a­tura de qui havia de tenir cura va decli­nar la pro­posta. Perquè aquell infant era, ni més ni menys, que Joan Car­les de Borbó... Neus Català va renun­ciar a un bon sou i a una bona feina en aquells temps de tanta misèria perquè, sen­zi­lla­ment, era repu­bli­cana. Català, com tants valents, va ser fidel a les seves con­vic­ci­ons i prin­ci­pis. I pot­ser per això, es va gua­nyar el res­pecte de tot­hom. No només dels romàntics que sen­tim que pas­sar penúries és sem­pre molt millor i més enri­qui­dor que no pas que la mala consciència et faci per­dre la son o no et per­meti reconèixer-te al mirall, sinó de tota una soci­e­tat orfe, des de fa massa, de refe­rents (exem­ples a seguir que acon­se­guei­xen treure de nosal­tres la millor versió).

En el debat elec­to­ral del 10-N a TV3, Mireia Vehí la va pifiar en acu­sar Gabriel Rufián d’haver assis­tit al casa­ment de la filla d’un alt càrrec de La Caixa. En tor­nar de la pausa publi­citària i ado­nar-se que havia estat Pere Ara­gonès (també hi eren Pilar Rahola, Artur Mas, Rodríguez Zapa­tero...), Vehí va reconèixer l’equi­vo­cació. L’endemà, alguns ter­tu­li­ans no sols asse­nya­la­ven l’error en citar la per­sona, sinó que posa­ven en dubte que el fet denun­ciat per la cap de llista de la CUP tingués cap mena de trans­cendència. “Ara resulta que no es podran tenir con­tac­tes, cone­guts o amics en deter­mi­nats llocs o ambi­ents”, dei­xa­ven caure, com si allò jus­ti­fiqués alguna cosa (com si allò els servís per pro­te­gir les seves pròpies con­tra­dic­ci­ons).

El mateix dia de les elec­ci­ons, una altra imatge posava entre les cor­des, les de la coherència (en estètica política, el més gran dels pecats), ERC. Rufián estava en un col·legi elec­to­ral de Saba­dell (Bar­ce­lona) quan un grup d’apo­de­rats, entre ells un de Vox, es van acos­tar per dema­nar-li una foto. La ins­tantània amb aquell jove amb l’acre­di­tació del par­tit de San­ti­ago Abas­cal pen­jada del coll, que pas­sava el braç per sobre de les espat­lles a un Rufián som­ri­ent, va crear una gran polèmica a les xar­xes soci­als i, final­ment, l’antic enfant ter­ri­ble d’ERC va deci­dir excu­sar-se: “Mai he dit que no a una foto amb ningú, però entenc que aquesta pugui moles­tar. Demano dis­cul­pes a qui s’hagi pogut enfa­dar.”

Des de la defensa de la diplomàcia i el pro­to­col, cal­dria, però, no con­fon­dre l’edu­cació, el res­pecte i les bones mane­res que hem de man­te­nir amb tot­hom (encara que la per­sona en qüestió es trobi als nos­tres antípodes ideològics) amb l’edu­cació, el res­pecte i les bones mane­res que ens devem a nosal­tres matei­xos (el nos­tre ide­ari, cre­en­ces i prin­ci­pis). Perquè un no sin­cer (“desitjo que em puguis enten­dre, no em puc retra­tar amb una per­sona que defensa el fei­xisme”) o, fins i tot, un no esquiu (“ho sento, tinc pressa”) hau­rien estat fórmu­les per­me­ses i cata­lo­ga­des d’exqui­si­des dins del món de l’elegància i la finor del saber estar. Ara bé, què se li pot dema­nar a un líder (i a una soci­e­tat) que no troba pecat cri­ti­car Aman­cio Ortega i que, tot i que el seu sou li per­met ves­tir roba sos­te­ni­ble de km0, con­su­meix roba d’Indi­tex?

Aquesta mateixa set­mana, també hem vist com Lluís Sal­vadó rebia l’escalf del vice­pre­si­dent Ara­gonès i de diver­sos con­se­llers i cares visi­bles del par­tit repu­blicà, com Marta Vilalta, abans de decla­rar al TSJC. Aplau­di­ments i abraçades cap a un home que, encara que ens pugui sem­blar injust tant la seva impu­tació per l’1-O com que li pun­xes­sin el telèfon i fes­sin públi­ques con­ver­ses pri­va­des, es va refe­rir (pen­sar/sen­tir) a les dones dient: “A qui tin­gui les mame­lles més gros­ses, li dones el càrrec.” Pot­ser els ges­tos no hau­rien sem­blat tan dece­be­dors si Sal­vadó no hagués estat rati­fi­cat aquest mateix setem­bre com a vice­se­cre­tari d’una for­mació que també aspira a ser femi­nista. En fi, no hi ha estètica sense ètica.