Els ‘castellanos’ del president Torra

Nazi, etni­cista, supre­ma­cista xenòfob... “Un home que pro­te­geix el seu cap (idees) amb una ado­ra­ble gorra amb ore­lle­res no pot ser mala per­sona”, repe­teixo a cone­guts i estranys cada vegada que per ata­car el nou pre­si­dent recor­ren als polèmics tuits i arti­cles que Quim Torra va escriure. Perquè aquesta gorra (forma) em demos­tra que té un bon fons. Segons em va con­fes­sar, gràcies a aquesta gorra va resis­tir dos hiverns a Suïssa, i l’acces­sori es va aca­bar con­ver­tint en gai­rebé “la seva segona mare”... Ja es deuen poder fer una idea de la pena el dia que la va per­dre a Berlín. Aquesta història la vaig des­co­brir abans que ningú pogués ima­gi­nar que aca­ba­ria assu­mint el poder, i és per aquesta gorra que li he per­do­nat cer­tes llicències estètiques que en cap altre repre­sen­tant públic hau­ria tole­rat.

De fet, em va arri­bar a resul­tar un gest simpàtic que un home a qui acu­sen d’his­panòfob apostés per com­bi­nar ves­tit for­mal (ame­ri­cana i pan­taló a con­junt) amb cas­te­lla­nos (mocas­sins) com faria qual­se­vol madri­leny ranci, inclòs Felipe VI, en comp­tes del cor­res­po­nent calçat de cor­dons esti­pu­lat pels sans-culot­tes en la Revo­lució Fran­cesa. Així que quan diu­menge a la nit vaig posar TV3 per ana­lit­zar l’entre­vista ins­ti­tu­ci­o­nal al pre­si­dent, no em vaig pas escan­da­lit­zar per la sabata infor­mal, ni perquè l’ame­ri­cana li anés tres talles més gran, tam­poc per si la cor­bata estava mal lli­gada i queia cap a un cos­tat (per cert, sem­pre ten­deix cap a la dreta) ni per la dimensió des­pro­por­ci­o­nada del llaç groc a la solapa que resta soli­desa al símbol –encara sort que des que se li va indi­car que les insígnies han d’anar al cos­tat esquerre (cor) no ha tor­nat a rein­ci­dir–. Vaig hiper­ven­ti­lar i apa­gar el tele­vi­sor quan entre les ober­tu­res de botó i botó de la camisa (i no perquè li anés ajus­tada, sinó per massa ampla) vam aca­bar veient la panxa al Molt Hono­ra­ble Senyor Pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya.

He de reconèixer que a una majo­ria de ciu­ta­dans l’apa­rença des­pre­o­cu­pada de Torra els sem­bla “pro­pera, humil i natu­ral”. Però aquesta cata­lo­gació m’angoixa més que la desídia estilística del pre­si­dent. Perquè la sen­zi­llesa (l’elegància, l’espon­taneïtat tei­xida en la con­fiança) és difícil d’asso­lir quan un es dis­fressa amb robes (pen­sa­ments) que no reflec­tei­xen la seva per­so­na­li­tat (estil). Qui ha dit que el pre­si­dent, que s’enco­ratja a aixe­car una república inde­pen­dent, hagi d’aca­tar el ves­tit i la cor­bata com a uni­forme? A mi em val­dria que Torra oferís al món la millor versió d’ell mateix i del país que ara repre­senta sen­tint-se còmode (cons­truís la seva imatge en con­sonància amb els seus prin­ci­pis i valors), amb una camisa de cotó blanca, un pan­taló fosc fet a mida per un sas­tre català i calçant unes espar­de­nyes de set vetes, i no uns cas­te­lla­nos...

A causa del moment d’excep­ci­o­na­li­tat (tris­tesa) política que ens ha tocat viure, molts con­si­de­ren insul­tant que algú pugui recri­mi­nar res al pre­si­dent, i encara menys sobre la seva apa­rença. Dis­crepo. Pri­mer, perquè l’excep­ci­o­na­li­tat no és contrària a la solem­ni­tat (al con­trari, reque­reix un major esforç en aquesta matèria per impe­dir que decai­gui l’ànim de la tropa); segon, perquè igual o més dures van ser les cir­cumstàncies a les quals es van haver d’enfron­tar Fran­cesc Macià (bus­quin, si els plau, la foto­gra­fia del dia que va mar­xar a l’exili a Brus­sel·les) i Lluís Com­panys (bus­quin, si els plau, els docu­ments gràfics del seu empre­so­na­ment a la Model) i mai van per­dre un xic d’elegància com a senyal de resistència, for­ta­lesa emo­ci­o­nal i men­tal, i dig­ni­tat de l’home i del país; i ter­cer, perquè la crítica, men­tre sigui cons­truc­tiva, es con­ce­deix amb el propòsit de millora cap a l’altre (és, en rea­li­tat, un acte d’amor).

En un epi­sodi de la serie The Crown s’explica el cas verídic de Lord Altrinc­ham, que va ser acu­sat per l’opinió pública de des­lle­ial amb la reina Eli­sa­bet II per haver-la repro­vat en un assaig. Quan li van pre­gun­tar a l’escrip­tor per què odi­ava la monar­quia, va res­pon­dre: “No hi estic en con­tra, jo estimo la corona i el que repre­senta, per això intento que s’ado­nin que han de millo­rar el seu estil per tal que la ins­ti­tució pugui per­du­rar.”