Els ‘castellanos’ del president Torra
Nazi, etnicista, supremacista xenòfob... “Un home que protegeix el seu cap (idees) amb una adorable gorra amb orelleres no pot ser mala persona”, repeteixo a coneguts i estranys cada vegada que per atacar el nou president recorren als polèmics tuits i articles que Quim Torra va escriure. Perquè aquesta gorra (forma) em demostra que té un bon fons. Segons em va confessar, gràcies a aquesta gorra va resistir dos hiverns a Suïssa, i l’accessori es va acabar convertint en gairebé “la seva segona mare”... Ja es deuen poder fer una idea de la pena el dia que la va perdre a Berlín. Aquesta història la vaig descobrir abans que ningú pogués imaginar que acabaria assumint el poder, i és per aquesta gorra que li he perdonat certes llicències estètiques que en cap altre representant públic hauria tolerat.
De fet, em va arribar a resultar un gest simpàtic que un home a qui acusen d’hispanòfob apostés per combinar vestit formal (americana i pantaló a conjunt) amb castellanos (mocassins) com faria qualsevol madrileny ranci, inclòs Felipe VI, en comptes del corresponent calçat de cordons estipulat pels sans-culottes en la Revolució Francesa. Així que quan diumenge a la nit vaig posar TV3 per analitzar l’entrevista institucional al president, no em vaig pas escandalitzar per la sabata informal, ni perquè l’americana li anés tres talles més gran, tampoc per si la corbata estava mal lligada i queia cap a un costat (per cert, sempre tendeix cap a la dreta) ni per la dimensió desproporcionada del llaç groc a la solapa que resta solidesa al símbol –encara sort que des que se li va indicar que les insígnies han d’anar al costat esquerre (cor) no ha tornat a reincidir–. Vaig hiperventilar i apagar el televisor quan entre les obertures de botó i botó de la camisa (i no perquè li anés ajustada, sinó per massa ampla) vam acabar veient la panxa al Molt Honorable Senyor President de la Generalitat de Catalunya.
He de reconèixer que a una majoria de ciutadans l’aparença despreocupada de Torra els sembla “propera, humil i natural”. Però aquesta catalogació m’angoixa més que la desídia estilística del president. Perquè la senzillesa (l’elegància, l’espontaneïtat teixida en la confiança) és difícil d’assolir quan un es disfressa amb robes (pensaments) que no reflecteixen la seva personalitat (estil). Qui ha dit que el president, que s’encoratja a aixecar una república independent, hagi d’acatar el vestit i la corbata com a uniforme? A mi em valdria que Torra oferís al món la millor versió d’ell mateix i del país que ara representa sentint-se còmode (construís la seva imatge en consonància amb els seus principis i valors), amb una camisa de cotó blanca, un pantaló fosc fet a mida per un sastre català i calçant unes espardenyes de set vetes, i no uns castellanos...
A causa del moment d’excepcionalitat (tristesa) política que ens ha tocat viure, molts consideren insultant que algú pugui recriminar res al president, i encara menys sobre la seva aparença. Discrepo. Primer, perquè l’excepcionalitat no és contrària a la solemnitat (al contrari, requereix un major esforç en aquesta matèria per impedir que decaigui l’ànim de la tropa); segon, perquè igual o més dures van ser les circumstàncies a les quals es van haver d’enfrontar Francesc Macià (busquin, si els plau, la fotografia del dia que va marxar a l’exili a Brussel·les) i Lluís Companys (busquin, si els plau, els documents gràfics del seu empresonament a la Model) i mai van perdre un xic d’elegància com a senyal de resistència, fortalesa emocional i mental, i dignitat de l’home i del país; i tercer, perquè la crítica, mentre sigui constructiva, es concedeix amb el propòsit de millora cap a l’altre (és, en realitat, un acte d’amor).
En un episodi de la serie The Crown s’explica el cas verídic de Lord Altrincham, que va ser acusat per l’opinió pública de deslleial amb la reina Elisabet II per haver-la reprovat en un assaig. Quan li van preguntar a l’escriptor per què odiava la monarquia, va respondre: “No hi estic en contra, jo estimo la corona i el que representa, per això intento que s’adonin que han de millorar el seu estil per tal que la institució pugui perdurar.”
