Fabra, un paio modern
Enguany, homenatgem qui fou president de la Federació Catalana de Tennis i de la Unió Catalana de Federacions Esportives, un home modern, amatent als nous corrents esportius a Europa, amb el mateix neguit de contemporaneïtat i universalitat que sempre caracteritzà l’obra del Pompeu Fabra filòleg. El 1929, fou el primer a emprar el concepte, innovador llavors i actual avui, de llengua estàndard. Enginyer químic, el seu tremp científic li permeté no ser esclau de les emocions que senyoregen entre la gent de lletres, a l’hora de la feina.
Com recorda Josep Murgades, en els seus Escrits sobre Fabra, se les va haver amb arcaïtzants a ultrança, defensors del “català que ara es parla” i hiperpuristes. Després de segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera, treballà per codificar una llengua moderna i no per ressuscitar un idioma medieval. Tot i que no convertí en realitat totes les seves propostes –com la supressió de la lletra hac, com en italià–, sabia que algunes de les seves solucions podien semblar artificioses, però creia que, amb instruments de poder adequats, acabarien sent naturals. Des del corpus lingüístic tradicional, donà vida nova a un idioma i el feu apte per encarar la modernitat, una idea indestriable de la seva obra i de la seva actitud amb una llengua amb la qual, des de la simplificació i la nacionalització, volia que tots els usuaris, arreu del domini lingüístic, s’hi trobessin còmodes.
Pel seu impacte en la cultura, la ciència i la quotidianitat és la personalitat catalana més rellevant de la nostra època. I seva és aquesta reflexió, tan rabiosament actual: “No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per obtenir que Catalunya, immensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat”.
