La República resistent
L’independentisme català ha evolucionat al llarg de sis etapes, coincidents amb sis conceptes polítics essencials: nació, independència, estat, república, democràcia i resistència. Les circumstàncies han determinat quin d’aquests conceptes ha predominat en cada moment, però formen una cadena molt il·lustrativa.
Amb el de nació es va constituir un subjecte com a resposta a la negació de la condició nacional de Catalunya en la famosa sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010. De sobte, per la suficiència i la imperícia d’uns magistrats, allò que es movia en un ambigu territori simbòlic va prendre carta de naturalització sota la forma d’una privació. D’aquesta manera, la “nació en si” va passar a ser una “nació per a si”, a l’estil hegelià. Som una nació. Nosaltres decidim va ser la consigna que va començar a mobilitzar les multitudinàries diades independentistes del 2011 en endavant.
Aquesta nació, com totes les nacions, s’orientava cap a la independència. Així doncs, va plantejar el seu dret d’autodeterminació i va iniciar un debat que no coneixerà fi en cap de les seves facetes: històrica, jurídica, política, econòmica. Al marge de la complexitat de l’assumpte, més aparent que real, la controvèrsia té escàs valor, perquè hi abunda la mala fe. Veient, doncs, que no es podria posar fi a la polèmica, l’independentisme va acabar exercint unilateralment el dret d’autodeterminació al seu territori.
Aquest és el primer element de l’estat, i alhora l’única manera jurídica vàlida de protegir la independència. Arran de l’1-O, Puigdemont va declarar: “Els catalans ens hem guanyat el dret a tenir un estat propi.” Tenen el territori, tenen la població, però no tenen el poder, no són sobirans i aquest és l’objectiu de la seva lluita.
Un estat català només pot ser una república. La coincidència de tot l’independentisme en la idea republicana és el que dona al moviment la seva característica unitat. Perquè no només s’enfronta amb l’Estat pel territori, sinó per la forma d’estat/govern. És la república el que fa inviable un acord de l’independentisme amb l’esquerra espanyola, en la mesura que aquesta ha renunciat a l’ideal republicà, explícitament en el cas del PSOE, i implícitament en el de Podem. El nul efecte mobilitzador de la causa republicana a Espanya és un trist senyal de com l’esquerra acaba acceptant la Transició contra la qual s’havia aixecat. Si la república no concita suports, tampoc ho faran la justícia posttransicional i la memòria històrica. És ingenu pensar que l’exemple republicà català pot ajudar a la causa d’una hipotètica república espanyola, perquè aquesta sempre rebutjarà el que considera “separatisme”, una bèstia més ferotge que el monarquisme.
En la lluita per la República Catalana independent, la democràcia ha adquirit el valor d’un pal·ladi de l’independentisme, que és en aquest terreny on es vol desenvolupar. La doctrina ha estat clara i s’ha obert pas ràpidament. La tenacitat ja no és per la independència o la república en si mateixes, sinó pel dret democràtic a lluitar-hi. És a dir, la lluita pel dret a tenir drets, pel dret a ser reconegut com a subjecte polític i jurídic, en condicions d’igualtat amb els del seu rang. I en relacions democràtiques que obliguin a plantejar les reivindicacions i en el marc de la llei.
Però com que la llei pot ser injusta o els que l’apliquen, arbitraris, la resistència és una manera d’actuar en pro dels drets i els conceptes esmentats: nació, independència, república i democràcia. La conculcació dels drets fonamentals és la justificació universalment admesa de la resistència al davant del poder. Sens dubte, si de veritat es tracta de violació de drets o no serà objecte de prolongades controvèrsies, però, veient com s’ha actuat fins ara, s’admetrà que la permanent situació d’excepcionalitat en què viu Catalunya políticament i jurídicament és el terreny més propici perquè es produeixin situacions d’abusos de drets.
I com més abusos, més resistència.
