Puigdemont i el pacte de legislatura

El terme lawfare ha esdevingut anatema per a tota la judicatura. Tanmateix, la ferotge persecució del MHP Puigdemont pel jutge García Castellón per terrorisme prova dues coses: que el lawfare hi és i que el seu efecte és un activisme judicial amb biaix de partidisme que voreja l’arbitrarietat.

És una ironia del destí que l’enemic públic número u i principal perill per a l’estabilitat d’Espanya sigui la peça essencial per a l’arquitectura del nou govern espanyol de l’estabilitat. El pacte d’investidura ha esdevingut de sobte un pacte de legislatura arran d’unes negociacions que han estat un tour de force. Fins i tot, la vistosa escenificació del canvi de carteres ministerials, amb les seves anècdotes i glosses interpretatives, no hauria estat possible si Junts hi hagués votat en contra, com demanaven les veus més emprenyades de l’independentisme del carrer.

El president Puigdemont s’ha guanyat la consideració de líder legítim i indiscutible de l’independentisme. Ho fan implícitament els espanyols quan l’anomenen “president” en una situació encara sub iudice. Per això, també s’ha guanyat un formiguer d’enemics, des dels qui volien abatre’l com feien els caçarecompenses del Wild West, fins als seus estimats aliats independentistes, que fa un temps volien sacrificar-ho a l’estil asteca –suposo–, i avui, el conviden i se’l rifen per tenir-lo a taula.

El moment vital del president Puigdemont ha de ser al·lucinant. Potser, com diu el meu amic Jordi Galves, el que té en compte és la seva pensió. Em sembla que no, que albira un altre horitzó de caràcter col·lectiu, que pensa en el país. D’altra banda, crec que si un president s’ha guanyat el dret a una pensió digna, és el president Puigdemont. Fins i tot els que li retreuen haver traït l’esperit de l’1-O reconeixen que és ell qui el va fer possible.

L’1-O ben bé que va ser de la gent, per descomptat, però la gent no hauria sortit al carrer sense la crida del govern del MHP Puigdemont. Aquesta dada incontrovertible explica que, malgrat els errors, reconeguts al seu temps, el president mantingui un actiu de legitimitat important.

La rocambolesca oferta del MHP Aragonès a Junts perquè seguin a la taula de diàleg, la de l’acord de claredat, es fa per una pruïja de notorietat. El govern vol ser tingut en compte, fer-se veure i sentir, vestir el càrrec, i s’enfila al carro del vencedor tot simulant que és ell qui convida l’altre. Recorda la coneguda recomanació d’El Padrí: “Tingues a prop els teus amics, però encara més a prop, els teus enemics.” Tocats pel fetitxe de la unitat, els de Junts semblen disposats a tornar a la taula de la qual van ser foragitats i enviar-hi alguns dels seus dirigents més autonomistes.

El MHP Puigdemont se la juga amb la investidura i les seves conseqüències. Les dues negociacions en paral·lel van evidenciar que hi ha dos pactes de legislatura intrínsecament diferents. I ell pensa que el seu serà els que ens portarà als resultats desitjats. És una defensa davant l’acusació d’haver claudicat.

En realitat, no és més que un ajornament. Si la dinàmica del pacte amb garanties al llarg del camí funciona, el president Puigdemont en sortirà enfortit com a líder de la independència. Si no funciona, després del seu reconeixement d’haver fracassat una vegada, no tindrà cap altra possibilitat que encapçalar un dels partits anomenats independentistes que ni disposant d’una majoria absoluta al Parlament han estat capaços de fer res per la independència.

Suposant que tot s’esdevingui sense sotracs ni trasbalsos, aquest pacte de legislatura pot conduir a canvis pregons en les relacions entre Espanya i Catalunya i obrir noves perspectives per a l’independentisme. Tanmateix, no sembla que el carrer es resigni a l’espera dels resultats de les opcions partidistes. L’abstenció que es va registrar en les últimes eleccions autoritza a pensar que al si de l’independentisme no partitocràtic creix un corrent d’opinió que oscil·la entre insistir en l’abstenció o promoure alguna forma de llista de país, dues opcions orientades a posar fi a la partitocràcia.