La nació o la investidura

L’altre dia vaig llegir una piulada d’una famosa tuitera i escriptora,Psiborn, en què deia que Catalunya no és cap minoria nacional sinó que és una nació. Òbviament, no pot haver-hi cap diferència substancial entre una minoria nacional i una nació atès que els adjectius concorden en gènere, nombre i cas amb els substantius. Només una nació pot ser nacional. Catalunya és una nació en un sentit ontològic, alhora que una minoria nacional dins d’una altra nació.

La minoria nacional és el fet; la nació, el dret. Ser tractada com una minoria nacional no empetiteix la condició nacional de la nació, des del punt de vista de la nació dominant, però sí i molt des de la nació dominada. Aconseguir que el fet s’acomodi al dret i no a l’inrevés és la tasca de l’independentisme. El que està per veure és el com.

La situació de sortida sembla fosca. Catalunya és una minoria nacional, d’acord amb l’informe Varennes, relator de l’ONU per a les minories nacionals el 2020, cosa que el govern espanyol no accepta. Demanar-li que la reconegui sembla viable, car té a favor seu l’ONU i la justícia europea. Amb això, però, no n’hi ha prou, diuen els independentistes. Cal el reconeixement de Catalunya com a nació.

Aquesta proposta és impossible perquè és reconèixer, ras i curt, el dret de Catalunya a la independència. Una minoria nacional és un subjecte (ja se sap, un GOI) sobre el qual legisla l’estat de la nació dominant; però ningú no pot legislar sobre una altra nació. La nació s’autolegisla perquè és independent. La nació es fa a si mateixa.

Les declaracions del MHP Puigdemont que l’única via de preservar la nació sigui la independència es poden interpretar de moltes maneres. Fins i tot l’habitual estil procrastinador d’ERC: l’única manera de saber si ens condemnarem o ens salvarem és esperar el judici final. I, mentrestant, investim el gobierno de progrés.

També es poden interpretar com un intent d’apropar la independència al context polític aquí i ara. Fer-la valer per a les negociacions en curs. El problema és que qualsevol que sigui la forma concreta d’aquesta decisió, per exemple, el termini per a un referèndum d’autodeterminació, serà un torpede en la línia de flotació de les negociacions amb subsegüent enfonsament del vaixell de la investidura.

No hi ha moltes sortides. Ni Pedro Sánchez pot cedir més enllà de l’amnistia i, si de cas, la minoria nacional, sense trobar-se un embolic fins i tot al si del seu partit, ni  Puigdemont pot cedir més ençà, sense perdre massa suport de l’independentisme, que segurament se n’anirà a l’abstenció.

Hi ha una relació inversament proporcional entre l’optimisme del president Sánchez després del seu acord amb Sumar i les possibilitats reals de trobar un acord d’investidura. L’autonomia del president Puigdemont és minsa. La decisió col·lectiva del Consell per la República a favor de bloquejar la investidura fa més esquerp el camí de les negociacions. És veritat que es tracta d’un acord no vinculant majoritari d’una exigua minoria, però és; i tradueix un estat d’ànim al si del partit.

Encara que s’aconsegueixi trobar una fórmula per a la qüestió nacional sense empipar l’independentisme, resten les altres condicions objectives per cobrar per endavant, singularment, el referèndum i la figura (òbviament imprescindible) del mediador. El referèndum ensopega amb una negativa espanyola de principi i, si de cas s’admetés, porta la dificultat afegida que s’ha de determinar l’àmbit de la consulta en funció del principi que abans que el poble voti, primer s’ha de saber qui és el poble.

Quant a la figura del mediador, acceptada avui a tot arreu amb diferents noms, no hauria de ser un problema en una època de comunicació universal. L’existència d’un mediador no significa que s’accepti cap igualtat de les parts. Això ja s’ha fet des del moment que es tracta d’un diàleg entre elles sobre assumptes transcendentals que ens han de dur a un “acord històric”.

Amb tot plegat, la investidura sembla improbable.