Eros i Tànatos a la catalana
Un dels grans problemes que patim com a moviment és que hi ha un independentisme que viu millor en la queixa i el plor continuat. Un independentisme que troba cert gust en la derrota, que té tirada cap a Tànatos, cap a la pulsió de mort i autodestrucció. Hi ha gent que volia que tot el que hem fet sortís malament per poder dir que ells tenien raó, que ja havien dit que tot això era massa agosarat i així poder gaudir rebolcant-se en el bassal de la desfeta. Se’ns intenta vendre que tot és impossible, que l’únic que es pot fer és anar tirant cada dia com bonament es pugui i aguantar els mals que els nostres amos a Madrid ens vulguin enviar mentre treballem en una ampliació de base de resultat incert o somiem amb els possibles canvis que ens pugui dur el govern buit de Pedro Sánchez i el desinfectador Josep Borrell. Tot això sense molestar gaire els amos, és clar, no sigui que encara ens tractin pitjor del que ja ho fan, tot pel nostre bé.
És un discurs que mai podria fer ni defensar, ni que sigui perquè soc un tossut i vesso d’orgull. I crec que som majoria els que no podríem viure així. Per això defenso que ens hem de desfer de la mandra vital, del gust per la derrota i abraçar la vida, que en el fons vol dir abraçar la lluita constant.
Molta gent vol caure derrotada pel simple fet que està cansada de lluitar o per pura mandra de continuar en tensió tal com hem fet durant massa anys. I d’això s’aprofiten els que ens voldrien veure anorreats i destruïts. Per això ara més que mai hem de batallar amb el marge que tinguem intentant ampliar-lo cada cop més, pedra a pedra i sense aturador. Potser ens caldrà lluitar més clandestinament, d’una manera més subtil però segurament més efectiva.
Però no podem fer res més que triar entre abraçar Tànatos i la nostra mort lenta i intranquil·la o abraçar la vida, l’amor, la lluita i a la llarga la victòria. Ser morts en vida o ser lliures, no tenim un altre destí. Tànatos o Eros.
