El català, la gota malaia

Fa pocs dies ens assabentàvem que en els darrers quinze anys, la llengua catalana ha perdut, com a mínim, més de 300.000 parlants habituals. No és, certament, una bona notícia, però els optimistes de mena com jo sempre tendim a destriar el gra de la palla i, en el cas del català, el gra, malgrat persecucions, prohibicions i mentides intencionades, encara és abundós. La Plataforma per la Llengua, l’ONG del català, sempre amb l’orella aixecada i el termòmetre posat sota l’aixella, va endegar ara fa deu anys, aquella exitosa campanya, El català, llengua comuna, que va saber aplegar gent coneguda que posava veu i cara a la defensa d’una llengua que, com a la cera tova, se li coneixen totes les ditades. Enguany, deu anys després, altres cares conegudes d’un ampli ventall d’àmbits –polític, social, cultural i artístic–, s’han ofert a fer el mateix. L’actriu Clara Segura diu que als catalanoparlants ens agrada que algú que ve de l’altra punta de món o del poble del costat faci l’esforç de parlar en català. I el motiu no és perquè sigui la nostra llengua i, per tant, l’haguem de defensar contra tots els atacs, sinó perquè, com a patrimoni comú de tota la humanitat, no podem permetre que es malmeti.

A Les ciutats invisibles, Italo Calvino narra com Marco Polo descriu com és un pont de pedra a Khublai Khan, el darrer emperador de l’imperi mongol. En un moment de l’explicació, l’emperador, que no havia vist mai un pont, l’interromp: “Però quina és la pedra que sosté el pont?” Marco Polo li respon: “El pont no és sostingut per aquesta o aquella pedra, sinó per la línia de l’arc que formen el conjunt de totes les pedres”, una resposta que encara provoca més dubtes a l’emperador Khan: “I aleshores, per què em parles de pedres? És només l’arc allò que importa.” “No –respon Marco Polo–, perquè sense pedres no hi arc.” D’ençà que en soc conscient, soc militant activa de la meva llengua perquè em reconec pedra d’aquest arc que forma un pont. I en soc també perquè em sento part de la gota malaia que ha fet que la nostra llengua perduri en el temps. Una gota malaia que forada la pedra de l’anticatalanisme no pas per la seva força, sinó per la seva constància.