ANY NOU I VIDA... LA DE SEMPRE

L’any 2024 comença a caminar arrossegant les mateixes mancances i xacres que el 2023 i això sense guaitar pel retrovisor d’anys i panys anteriors que, si fa no fa, anàvem trampejant amb els caminars coixos i imitant el pas dels crancs. Què ho fa, que la humanitat no aconsegueix aprendre dels seus propis errors? Una i una altra vegada torna a ensopegar amb la mateixa pedra, que ni tan sols aconsegueix reconèixer quan la trepitja. Però com que el terme humanitat esdevé inabastable, potser que redueixi la mirada al paisatge que m’envolta, que ja prou n’és, de complicat, i feina rai si em féssiu descriure en una sola línia la llarga llista de problemes que enguany, un any més, hauríem almenys d’intentar resoldre. Però la història passada i la recentment viscuda ens marquen un futur més aviat negre, fosc com la gorja d’un llop, perquè la immobilitat dels que ens han robat la clau i el duro segueix immaculada i sense cap ganes de modificar la seva posició, encara que acabi per matar la gallina dels ous d’or que fins ara ha estat Catalunya. Em pregunto si arribaré a veure el dia que em pugui alliberar del pes d’aquesta insuportable motxilla anomenada Espanya. Sincerament no ho crec i no és pas per manca de ganes sinó perquè, com diuen, pertanyo a aquesta mena de gent pessimista ben informada. I a més a més, com que tinc el vici de llegir compulsivament, la meva desgràcia esdevé alguna cosa semblant a una tragèdia grega. La nit de Nadal el tió em va cagar un llibre que us recomano. La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual (Ed. Afers), de l’historiador i professor de l’Autònoma Antoni Simon Tarrés, té la gran virtut d’assenyalar amb el dit els defectes estructurals d’un invent que Castella va saber crear amb un èxit que ningú amb dos dits de front pot qüestionar. I allò que des de l’antigor era conegut com a Hispània, un contingut exclusivament geogràfic, restat Portugal i el que es va perdre pel camí, s’ha acabat convertint en la gran Castella que és l’equivalent de l’Una, grande y libre que l’España que nos une aplaudeix amb les orelles. Sense matisos i amb la voluntat tossuda d’assimilació, d’imposició de lleis, costums, llengua, cultura i cosmovisió. I sembla que se n’està sortint prou bé perquè la colonització mental de molts catalans ja es troba a mig camí de l’infinit.