ANY NOU I VIDA... LA DE SEMPRE

L’any 2024 comença a cami­nar arros­se­gant les matei­xes man­can­ces i xacres que el 2023 i això sense guai­tar pel retro­vi­sor d’anys i panys ante­ri­ors que, si fa no fa, anàvem tram­pe­jant amb els cami­nars coi­xos i imi­tant el pas dels crancs. Què ho fa, que la huma­ni­tat no acon­se­gueix apren­dre dels seus pro­pis errors? Una i una altra vegada torna a enso­pe­gar amb la mateixa pedra, que ni tan sols acon­se­gueix reconèixer quan la tre­pitja. Però com que el terme huma­ni­tat esdevé ina­bas­ta­ble, pot­ser que redu­eixi la mirada al pai­satge que m’envolta, que ja prou n’és, de com­pli­cat, i feina rai si em féssiu des­criure en una sola línia la llarga llista de pro­ble­mes que enguany, un any més, hauríem almenys d’inten­tar resol­dre. Però la història pas­sada i la recent­ment vis­cuda ens mar­quen un futur més aviat negre, fosc com la gorja d’un llop, perquè la immo­bi­li­tat dels que ens han robat la clau i el duro segueix imma­cu­lada i sense cap ganes de modi­fi­car la seva posició, encara que acabi per matar la gallina dels ous d’or que fins ara ha estat Cata­lu­nya. Em pre­gunto si arri­baré a veure el dia que em pugui alli­be­rar del pes d’aquesta insu­por­ta­ble mot­xi­lla ano­me­nada Espa­nya. Sin­ce­ra­ment no ho crec i no és pas per manca de ganes sinó perquè, com diuen, per­ta­nyo a aquesta mena de gent pes­si­mista ben infor­mada. I a més a més, com que tinc el vici de lle­gir com­pul­si­va­ment, la meva desgràcia esdevé alguna cosa sem­blant a una tragèdia grega. La nit de Nadal el tió em va cagar un lli­bre que us reco­mano. La uni­tat d’Espa­nya com a valor polític. Una arque­o­lo­gia intel·lec­tual (Ed. Afers), de l’his­to­ri­a­dor i pro­fes­sor de l’Autònoma Antoni Simon Tarrés, té la gran vir­tut d’asse­nya­lar amb el dit els defec­tes estruc­tu­rals d’un invent que Cas­te­lla va saber crear amb un èxit que ningú amb dos dits de front pot qüesti­o­nar. I allò que des de l’anti­gor era cone­gut com a Hispània, un con­tin­gut exclu­si­va­ment geogràfic, res­tat Por­tu­gal i el que es va per­dre pel camí, s’ha aca­bat con­ver­tint en la gran Cas­te­lla que és l’equi­va­lent de l’Una, grande y libre que l’España que nos une aplau­deix amb les ore­lles. Sense mati­sos i amb la volun­tat tos­suda d’assi­mi­lació, d’impo­sició de lleis, cos­tums, llen­gua, cul­tura i cos­mo­visió. I sem­bla que se n’està sor­tint prou bé perquè la colo­nit­zació men­tal de molts cata­lans ja es troba a mig camí de l’infi­nit.