La república calçarà espardenyes o no serà
Poques sabates existeixen al món més sofisticades i còmodes que l’espardenya (especialment, la de set vetes). Cada any ens ho confirmen les més importants revistes internacionals especialitzades en moda i tendències il·lustrant la celebritat i distinció intel·lectual de les espadrilles que li van concedir Dalí, Picasso, Coco Chanel, Humphrey Bogart, Lauren Bacall, Grace Kelly, John i Jackie Kennedy… També és la protagonista d’Aixafem el feixisme, de Pere Català, considerada una de les millors fotografies propagandístiques del segle XX. Yves Saint Laurent va ser el primer dissenyador que la va incloure en una col·lecció de prêt-à-porter. Però ja fa temps que les firmes de luxe imprimeixen les seves marques a l’espardenya, afegint-hi més o menys sola, i les venen un 100% més cares.
Malgrat el reconeixement i l’admiració per aquesta joia artesanal de la cultura popular catalana, encara hi ha massa compatriotes que menyspreen la sabata d’espart, jute i lona com quelcom que només serveix per estiuejar. Després d’anys interessant-me per aquest poc afecte patri pel nostre màxim tresor de la indumentària, he arribat a la conclusió que el que els fastigueja és l’origen rural i pagès del calçat –ves per on, existeixen més Jaumes Collbonis dels que pensàvem...
Tot poble amb una identitat cultural té, de retruc, un estil de vestir propi. Potser per això aquell pervers titular de l’ABC el 2016, en plena efervescència independentista: “Las alpargatas no vienen de Cataluña.” El diari pretenia tocar el punt feble (com si algú no ho pogués deduir) assenyalant que l’origen de l’espardenya es remunta a l’Antic Egipte i que va ser amb l’Imperi Romà quan el calçat va arribar a la península Ibèrica. Malgrat la globalització que ha acabat relegant qualsevol alternativa estètica regional a objectes carnavalescos, l’autoestima d’una nació es pot mesurar també a través de la consideració que la mateixa comunitat atorga a la seva vestimenta folklòrica –si es presenta com una disfressa o com un autèntic símbol de país–. Nelson Mandela va popularitzar les camises amb estampats africans, les camises Madiba. El líder de l’anti-apartheid reconeixia que era la seva manera més eficaç de defensar i publicitar la cultura del seu poble. Només una vegada Isabel II ha fet una excepció en la imposició del dress code occidental durant un sopar a Buckingham i va ser amb l’expresident sud-africà i la seva camisa de colors.
Els escocesos, tampoc les autoritats, no tenen cap inconvenient a lluir el kilt. De fet, la faldilla de quadres és l’uniforme de gala masculí. En aquesta línia, des de l’any 2010, la guayabera és la vestimenta oficial dels representants públics a Cuba. Aconsellat per García Márquez, el primer dia que Fidel Castro es va deixar veure en públic sense la seva sempiterna guerrera militar verd oliva va ser amb la camisa tradicional cubana. L’escriptor colombià va donar un bon exemple al líder de la revolució quan va decidir recollir el Premi Nobel de Literatura amb un liquiliqui (vestit popular de lli de gran elegància, molt comú als països caribenys per suportar les altes temperatures) en comptes del frac aristocràtic que l’esquerra ideològica, juntament amb l’esmòquing i el jaqué, rebutja per considerar-lo un símbol oligàrquic.
Molts se’n van fotre del jersei amb què Evo Morales va fer la seva primera visita a Europa. La chompa, teixida amb alpaca (juntament amb el caixmir, una de les llanes més valorades del món), és una peça molt apreciada a Bolívia. I gràcies a la polèmica pel protocol estilístic del líder bolivià, fins i tot la Barbie en va acabar tenint una versió.
A casa nostra, tan sols els Mossos equilibren el barret de copa alta (fins fa poc, l’alçada de la lligadura indicava la classe social; la gorra o la boina obrera eren les de categoria més baixa) amb l’espardenya del poble (tocant de peus a terra).
Però des de Lluís Companys, cap president s’anima a trepitjar el Palau amb espardenyes. “Massa informal”, em comenten des del govern. Com si els castellanos (mocassins) tinguessin més prestigi... Ves que no sigui per això, a causa dels complexos, que ens costi tant fer camí cap a la república.
