La república calçarà espardenyes o no serà

Poques saba­tes exis­tei­xen al món més sofis­ti­ca­des i còmodes que l’espar­de­nya (espe­ci­al­ment, la de set vetes). Cada any ens ho con­fir­men les més impor­tants revis­tes inter­na­ci­o­nals espe­ci­a­lit­za­des en moda i tendències il·lus­trant la cele­bri­tat i dis­tinció intel·lec­tual de les espa­dri­lles que li van con­ce­dir Dalí, Picasso, Coco Cha­nel, Humph­rey Bogart, Lau­ren Bacall, Grace Kelly, John i Jackie Ken­nedy… També és la pro­ta­go­nista d’Aixa­fem el fei­xisme, de Pere Català, con­si­de­rada una de les millors foto­gra­fies pro­pa­gandísti­ques del segle XX. Yves Saint Lau­rent va ser el pri­mer dis­se­nya­dor que la va incloure en una col·lecció de prêt-à-por­ter. Però ja fa temps que les fir­mes de luxe impri­mei­xen les seves mar­ques a l’espar­de­nya, afe­gint-hi més o menys sola, i les venen un 100% més cares.

Mal­grat el reco­nei­xe­ment i l’admi­ració per aquesta joia arte­sa­nal de la cul­tura popu­lar cata­lana, encara hi ha massa com­pa­tri­o­tes que menys­preen la sabata d’espart, jute i lona com quel­com que només ser­veix per esti­ue­jar. Després d’anys interes­sant-me per aquest poc afecte patri pel nos­tre màxim tre­sor de la indu­mentària, he arri­bat a la con­clusió que el que els fas­ti­gueja és l’ori­gen rural i pagès del calçat –ves per on, exis­tei­xen més Jau­mes Coll­bo­nis dels que pensàvem...

Tot poble amb una iden­ti­tat cul­tu­ral té, de retruc, un estil de ves­tir propi. Pot­ser per això aquell per­vers titu­lar de l’ABC el 2016, en plena efer­vescència inde­pen­den­tista: “Las alpar­ga­tas no vie­nen de Cataluña.” El diari pre­te­nia tocar el punt feble (com si algú no ho pogués deduir) asse­nya­lant que l’ori­gen de l’espar­de­nya es remunta a l’Antic Egipte i que va ser amb l’Imperi Romà quan el calçat va arri­bar a la península Ibèrica. Mal­grat la glo­ba­lit­zació que ha aca­bat rele­gant qual­se­vol alter­na­tiva estètica regi­o­nal a objec­tes car­na­va­les­cos, l’auto­es­tima d’una nació es pot mesu­rar també a través de la con­si­de­ració que la mateixa comu­ni­tat atorga a la seva ves­ti­menta folklòrica –si es pre­senta com una dis­fressa o com un autèntic símbol de país–. Nel­son Man­dela va popu­la­rit­zar les cami­ses amb estam­pats afri­cans, les cami­ses Madiba. El líder de l’anti-apart­heid reco­nei­xia que era la seva manera més eficaç de defen­sar i publi­ci­tar la cul­tura del seu poble. Només una vegada Isa­bel II ha fet una excepció en la impo­sició del dress code occi­den­tal durant un sopar a Bucking­ham i va ser amb l’expre­si­dent sud-africà i la seva camisa de colors.

Els esco­ce­sos, tam­poc les auto­ri­tats, no tenen cap incon­ve­ni­ent a lluir el kilt. De fet, la fal­di­lla de qua­dres és l’uni­forme de gala mas­culí. En aquesta línia, des de l’any 2010, la guaya­bera és la ves­ti­menta ofi­cial dels repre­sen­tants públics a Cuba. Acon­se­llat per García Márquez, el pri­mer dia que Fidel Cas­tro es va dei­xar veure en públic sense la seva sem­pi­terna guer­rera mili­tar verd oliva va ser amb la camisa tra­di­ci­o­nal cubana. L’escrip­tor colombià va donar un bon exem­ple al líder de la revo­lució quan va deci­dir reco­llir el Premi Nobel de Lite­ra­tura amb un liqui­li­qui (ves­tit popu­lar de lli de gran elegància, molt comú als països cari­benys per supor­tar les altes tem­pe­ra­tu­res) en comp­tes del frac aris­tocràtic que l’esquerra ideològica, jun­ta­ment amb l’esmòquing i el jaqué, rebutja per con­si­de­rar-lo un símbol oligàrquic.

Molts se’n van fotre del jer­sei amb què Evo Mora­les va fer la seva pri­mera visita a Europa. La chompa, tei­xida amb alpaca (jun­ta­ment amb el caix­mir, una de les lla­nes més valo­ra­des del món), és una peça molt apre­ci­ada a Bolívia. I gràcies a la polèmica pel pro­to­col estilístic del líder bolivià, fins i tot la Bar­bie en va aca­bar tenint una versió.

A casa nos­tra, tan sols els Mos­sos equi­li­bren el bar­ret de copa alta (fins fa poc, l’alçada de la lli­ga­dura indi­cava la classe social; la gorra o la boina obrera eren les de cate­go­ria més baixa) amb l’espar­de­nya del poble (tocant de peus a terra).

Però des de Lluís Com­panys, cap pre­si­dent s’anima a tre­pit­jar el Palau amb espar­de­nyes. “Massa infor­mal”, em comen­ten des del govern. Com si els cas­te­lla­nos (mocas­sins) tin­gues­sin més pres­tigi... Ves que no sigui per això, a causa dels com­ple­xos, que ens costi tant fer camí cap a la república.