Un estat català econòmicament més fort
Els líders dels partits que van defensar l’aplicació de l’article 155 contra els catalans, representants de la patronal econòmica, en gran mesura les corporacions que formen part de l’Ibex 35 i gairebé tots els mitjans de comunicació amb seu a la capital de l’Estat espanyol no van parar de reiterar que la inestabilitat política i econòmica que ha viscut i viu Catalunya és caòtica i que si seguia així es condemnaria 7,5 milions de persones a caure al fons del pedregar. Ens deien que marxarien les empreses, que l’atur s’enfilaria per les parets, que no vindria inversió estrangera, que el turisme –una bona font d’ingressos– passaria de llarg, que del prestigi que havia tingut el Principat ja no en quedava ni gota, etc. Doncs res més lluny d’aquest relat inventat. Un relat que tenia com a únic objectiu que les autoritats i la població favorable a la independència o a la república, tant és, desistís del seu objectiu. Només així l’Estat espanyol podria seguir mantenint la seva rutina habitual, el seu estatus, és a dir, tirar endavant projectes faraònics que mai han tingut en compte el seu impacte econòmic, mantenir una total impunitat a l’hora de controlar la corrupció en el partit del govern i, un fet gravíssim, no voler escoltar, dialogar o negociar el que fa anys que demana una part de la societat catalana superior als 2 milions de persones.
Doncs es veu que després de tantes mentides i tanta bilis i rius de tinta per desprestigiar tot allò que es coneix com el procés, ara resulta que l’economia catalana creix més que l’espanyola i que la de la Unió Europea. Fins i tot resulta que el PIB per capita català, que ja supera els 29.500 euros, recupera el nivell d’abans de la crisi econòmica iniciada amb la caiguda del gegant Lehman Brothers el setembre del 2008. Però el que resulta més simptomàtic és que el pes de l’economia catalana dins de l’Estat espanyol es va situar el 2017 al 19,2% del PIB, una dècima més que el 2016. El millor d’aquesta xifra és que suposa el percentatge més alt des de l’any 2000. Aquesta és la prova del nou que demostra que els darrers tres anys a Catalunya no només l’economia no ha fet fallida, sinó que ha situat el seu pes dins de l’Estat en un punt rècord i que el creixement no para d’enfortir-se. Un fet que hi ha tingut molt a veure ha estat l’acceleració de la indústria, que ja suposa el 22,1% de l’economia catalana, i que representa el percentatge més elevat dels darrers deu anys.
Si mirem les darreres dades, l’índex general de la xifra de negocis del sector industrial al maig a Catalunya es va incrementar un 2,9% en relació amb el maig de l’any passat, segons les xifres facilitades per l’INE. La indústria funciona, la facturació creix, però un dels punts foscos és que no augmenta la creació de llocs de treball.
La directora de la Memòria Econòmica de Catalunya 2017, que elabora el Consell General de Cambres de Catalunya, Carme Poveda, va explicar la setmana passada que aquest “procés de reindustrialització” a Catalunya “s’està produint des de l’inici de la recuperació econòmica” i va recordar que la indústria catalana va créixer l’any passat un 4,9%, per sobre de la mitjana espanyola i europea “per tercer any consecutiu”.
El cert és que en la darrera època, malgrat la crisi, s’ha millorat la productivitat. Però hi ha altres camps que també van a l’alça. S’ha guanyat turisme i, darrerament, el sector i l’administració no s’esforcen tant a incrementar el nombre de visitants, sinó a augmentar la despesa que fan. Un altre element al qual no es presta prou atenció és que en els darrers anys s’han diversificat les vendes, fruit d’una política comercial d’anar més enllà dels mercats tradicionals europeus. Com ja sabrà el lector, les exportacions van augmentant trimestre a trimestre. Cal recordar que el mercat estranger ja arriba al 64,5% de les vendes dels productes catalans.
Ara podríem dir allò de “l’economia va bé”. Efectivament podria anar millor, bàsicament a l’hora d’obtenir més ocupació i sobretot de més bona qualitat tant en la contractació com en l’increment de salaris. Però cal ser agraïts i posar els fonaments perquè l’àmbit econòmic, empresarial i professional sigui una de les potes clau que haurà de suportar la república del demà. Hi ha bones universitats, bons investigadors, sectors clàssics i àmbits nous com les start-ups que van com una seda. Cal donar l’empenta final perquè l’economia porti cap a la república del benestar.
