Opinió

Sociologia de la revolució catalana

La polèmica sobre l’inde­pen­den­tisme català està car­re­gada de passió i se cen­tra en assump­tes impor­tants però específics, oca­si­o­nals, que impe­dei­xen una mirada més dis­tan­ci­ada i en pro­fun­di­tat. La crei­xent agres­si­vi­tat dels par­tits (Cs, Vox) i asso­ci­a­ci­ons fei­xis­tes (SCC) espa­nyols pro­por­ci­ona munició al que a Espa­nya ano­me­nen infor­mació política i no és altra cosa que pro­pa­ganda anti­ca­ta­lana. El que es pretén és pro­vo­car la població civil, gene­rar violència i agres­si­ons als car­rers que que­den impu­nes per la inacció de l’auto­ri­tat poli­cial i judi­cial, quan no amb el seu beneplàcit i fins i tot com­pli­ci­tat.

La pro­pa­ganda uni­o­nista afirma que l’inde­pen­den­tisme és, en rea­li­tat, una con­jura de sec­tors naci­o­na­lis­tes que trac­ten d’ocu­lar la seva cor­rupció. O una espècie de vai­tot d’unes elits egois­tes i inso­lidàries que volen esta­blir una república de rics, com ara la Padània ita­li­ana. O un assalt a la nació espa­nyola comuna pro­ta­go­nit­zat per uns intel·lec­tu­als racis­tes, xenòfobs i iden­ti­ta­ris. O el resul­tat d’una demagògia popu­lista d’una esquerra sense horitzó.

Cap d’aques­tes expli­ca­ci­ons no dona compte de la popu­la­ri­tat crei­xent de l’inde­pen­den­tisme, ni del seu immens suport social ni de la mobi­lit­zació mul­ti­tu­dinària a favor seu en con­di­ci­ons de peri­llo­si­tat física. Cap no aborda la qüestió de com es pot orga­nit­zar un movi­ment d’aquesta ampli­tud, pro­fun­di­tat i eficàcia i menys de com serà pos­si­ble coor­di­nar-lo i fer-lo hegemònic en una soci­e­tat desen­vo­lu­pada com la cata­lana.

Cap no pren en con­si­de­ració el poble català, ni dis­tin­geix en el seu si la com­ple­xi­tat d’una estruc­tura inte­grada que forma una uni­tat com­posta per ins­ti­tu­ci­ons polítiques (i els seus ges­tors), asso­ci­a­ci­ons soci­als, orga­nit­za­ci­ons pro­fes­si­o­nals i la població en el seu con­junt. Cap no es demana com és pos­si­ble que les acci­ons col·lec­ti­ves de tot tipus i abans, de les mani­fes­ta­ci­ons a les cai­xes de resistència, tin­guin tant d’èxit. En defi­ni­tiva, qui són els “cos­sos inter­me­dis” de què par­la­ven els monarcòmacs durant les guer­res de religió, és a dir, els qui fun­ci­o­nen com a enllaços entre els diri­gents i la població, els qui ani­men a l’acció, la coor­di­nen i la fan pos­si­ble, i con­tri­bu­ei­xen a la deso­bediència. I, sobre­tot, els qui garan­tei­xen que el movi­ment sigui democràtic amb trans­missió d’infor­mació i deci­si­ons de dalt a baix i de baix a dalt, el que asse­gura l’èxit del procés.

I, tan­ma­teix, és ben clar només que un obser­va­dor es pren­gui el tre­ball de veure com fun­ci­ona el dia a dia de la mobi­lit­zació inde­pen­den­tista. Bàsica­ment, a través d’una con­fluència de sec­tors i grups soci­als que ani­rem ana­lit­zant en lliu­ra­ments suc­ces­sius d’aquests esbòs de soci­o­lo­gia de la revo­lució cata­lana. El que avui toca asse­nya­lar, perquè és el prin­ci­pal fac­tor d’orga­nit­zació, coor­di­nació i eficàcia del movi­ment, és el dels jubi­lats i els pre­ju­bi­lats.

Cal recor­dar el con­veni de la banca, el més favo­ra­ble de tots (i n’hi ha molts d’altres de sec­to­ri­als també molt impor­tants), que va alli­be­rar una quan­ti­tat de gent estadísti­ca­ment repre­sen­ta­tiva, d’edat no gaire avançada, amb una alta espe­rança de vida gràcies a la medi­cina actual, amb un nivell mitjà alt de for­mació, temps lliure i dis­po­ni­bi­li­tat econòmica gràcies a les pen­si­ons. Jubi­lats, assi­mi­lats i parents for­men la columna ver­te­bral de l’inde­pen­den­tisme català. Atès que, majo­ritària­ment (si bé no del tot), és repu­blicà i d’esquer­res, és para­do­xal que el resul­tat d’algu­nes mesu­res neo­li­be­rals per aca­bar amb l’estat del benes­tar (aba­ra­tir cos­tos sala­ri­als) sigui posar en marxa un motor de trans­for­mació política pro­funda, revo­lu­cionària.

És aquesta població tre­ba­lla­dora molt qua­li­fi­cada en situ­ació d’exce­dent labo­ral amb una alta com­petència digi­tal i domini de les xar­xes la que forma la base d’un movi­ment que els estra­tegs de l’Estat monar­quico-fei­xista espa­nyol no ente­nen.

Res d’això no seria pos­si­ble sense una pode­rosa i crei­xent consciència naci­o­nal cata­lana. D’això en par­la­rem en els lliu­ra­ments següents.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor