“«Bueno», «pues» molt bé, «pues adiós»”

“Bueno, pues molt bé, pues adiós.” D’aquells dies de dol, aba­ti­ment i tensió d’ara ja fa un any; la res­posta bilingüe del major dels Mos­sos d’Esqua­dra Josep Lluís Tra­pero ens va arren­car a molts un ampli som­riure. Can­sat per la gestió d’una gran crisi com és un atemp­tat ter­ro­rista, Tra­pero va escla­tar quan un peri­o­dista va aban­do­nar una roda de premsa perquè, a les pre­gun­tes for­mu­la­des en català, se les res­po­nia en català (ja se sap que els cata­lans par­lem català per fotre i no pas per enten­dre’ns...). Tot i la con­tundència i con­des­cendència amb què va con­tes­tar ver­bal­ment, els seus ges­tos eren de resig­nació i incre­du­li­tat.

Pri­mer va pre­gar al seu inter­lo­cu­tor que l’escoltés (ajun­tant les mans en senyal de súplica) i després, veient la reacció gens pro­fes­si­o­nal d’aquest, va resig­nar-se a jus­ti­fi­car-se amb algú que no volia rebre infor­mació sobre la cèl·lula giha­dista sinó pole­mit­zar sobre un con­flicte lingüístic ine­xis­tent (arron­sant les espat­lles, mos­trant els pal­mells de la mà i diri­gint la seva mirada cap al con­se­ller Quim Forn perquè posés ordre en un assumpte que ja no era tècnic, sinó polític).

A causa del 17-A, feia ja qua­tre dies que el major dels Mos­sos havia cap­ti­vat molts ciu­ta­dans que en aquell moment tan deli­cat i difícil per a tot un país sen­cer el que menys neces­sitàvem eren mis­sat­ges buits i/o dramàtics. Gràcies a una majes­tu­osa sere­ni­tat i un fantàstic auto­con­trol escènic, Tra­pero es va con­ver­tir en un heroi: no tant per la seva força com per la seva fer­mesa davant la tragèdia. Òbvi­a­ment, aquest agraïment va ser exten­siu a tots els cos­sos de segu­re­tat i emergències, però el seu pro­ta­go­nisme públic va fer que el seu carisma sobre­sortís, fins i tot, arri­bant a fer ombra als prin­ci­pals líders i res­pon­sa­bles polítics.

Així com aug­men­tava la seva popu­la­ri­tat, la frase es va con­ver­tir en tren­ding topic mun­dial i es va plas­mar en samar­re­tes, també crei­xia per part de la caverna mediàtica el rebuig cap al per­so­natge. I arri­bat l’1 d’octu­bre, n’hi havia molts que ja li tenien mania...

Tra­pero és un xulito noble. I, a aquests, o se’ls estima o se’ls enveja. Però mai se’ls per­dona. Poc s’ha par­lat de la seva valen­tia, encara que abso­lu­ta­ment per­ju­di­cial per al seu cas, de pre­sen­tar-se per pri­mer cop a decla­rar davant de la jut­gessa amb l’uni­forme de major. Assu­mint totes les res­pon­sa­bi­li­tats i con­seqüències com a cap del cos, sense ama­gar-se de res ni de ningú. Els seus advo­cats van haver de supli­car-li que en les pròximes cites davant la llei optés pel ves­tit de civil. Perquè la justícia estarà cega, però no és cega. Però mal­grat la cor­bata, Tra­pero con­ti­nu­ava sent mosso d’esqua­dra i a cada passa enso­pe­gava amb la porra lli­gada al cintó.

També es va comen­tar molt que en una de les seves visi­tes a l’Audi­en­cia Naci­o­nal ho fes sense la seva carac­terística barba. La barba, con­si­de­rada durant molts anys com una prova de sata­nisme, és el prin­ci­pal maqui­llatge mas­culí i des­lliu­rar-se’n pot impli­car un renai­xe­ment, tor­nar a la innocència. Però lluny de dei­xar-nos endur per una pre­me­di­tada estratègia juri­di­co­estètica, només cal repas­sar la tra­jectòria estilística de Tra­pero per ado­nar-se que abans de ser famós ja pas­sava per tem­po­ra­des amb més o menys pèl facial.

Tra­pero serà final­ment jut­jat per un delicte d’orga­nit­zació cri­mi­nal i dos de sedició, un pels fets del 20 i el 21 de setem­bre a Bar­ce­lona, durant els regis­tres de l’ope­ració Anu­bis, i un altre per la “votació il·legal”. Vist com fun­ci­ona la justícia espa­nyola, i més en el cas català, l’ora­cle no sem­bla gens opti­mista per al major Tra­pero. I, no sé per què, el “bueno, pues molt bé, pues adiós” se’m pre­senta dar­re­ra­ment com una versió moderna del “con­dem­neu-me, no m’importa, la història m’absoldrà”.

Tra­pero manté el seu ric­tus seriós però serè fins i tot quan la sen­si­bi­li­tat el porta a inter­pre­tar Parau­les d’amor a Cadaqués abraçat a una gui­tarra espa­nyola i amb una camisa hawa­iana. Tra­pero no espera pas res de ningú, només d’ell mateix. I quan fuig de reco­nei­xe­ments i sem­bla caure en l’oblit mediàtic, molts valo­rem més que mai la seva dig­ni­tat i dis­creció escènica.