Ens volen enfonsats
El comte duc d’Olivares ho tenia molt clar: “Ara que us hem assimilat i no haureu de gastar-vos diners a lluitar contra nosaltres, sembla raonable que ens pagueu amb impostos.” Tot i que ha plogut molt des d’aquesta sentència pronunciada l’any 1625, els castellans –aquesta gran Castella que han reinventat amb el nom d’Espanya– ens segueixen veient com una mamella que s’ha de continuar esprement fins que no hi quedi ni una gota de llet. Fa pocs dies, en una entrevista a L’Econòmic, la directora de l’Institut d’Anàlisi Econòmica (IAE-CSIC) i experta en la teoria dels jocs, Enriqueta Aragonés, deia que la interacció entre l’Estat espanyol i Catalunya és com la d’un amo i un esclau. I, tot i que els catalans al llarg d’aquesta desgraciada història de forçosa relació hem fet mans i mànigues per intentar trobar fórmules d’entesa econòmica, el fracàs ens ha demostrat que no hi ha res a fer. Fins i tot hem fracassat en aquelles que, d’una banda, a ells els permetien anar xuclant però sense ofegar del tot la nostra economia pública i privada i a nosaltres ens deixaven lluir un polsim de dignitat perquè el nostre vaixell seguís navegant amb el nostre ADN emprenedor i europeista. Però ni això ens va ser permès perquè del que es tracta és d’ofegar-nos, encara que amb la seva perversitat acabin per matar la gallina dels ous d’or. Després del Memorial de Greuges de 1885, en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, en van venir d’altres; el darrer, que jo recordi, va ser el que es va celebrar el 2012 a l’Ateneu Barcelonès per un pacte fiscal just, on es va aplegar tota la societat, també patronal i sindicats. En fi, una història d’un diàleg de sords que fa més de tres segles que dura. I em temo que, tot i que el procés és un camí de no-retorn, hi ha un bon grapat de gent que encara no ha vist la llum. I ja veieu que no parlo de llengua, de cultura ni tampoc d’identitat. Parlo d’economia pura i dura. I tornem a l’inici de tot plegat. Es tracta de convèncer els feixistes que arrenquen els groc dels nostres carrers que, pel fet de viure a Catalunya, els seus fills i ells mateixos sempre seran considerats espanyols de segona i que, per aquest motiu, els diners de les seves butxaques són centrifugats cap a la seva estimada Espanya del jou i les fletxes falangistes.
