Esperit universitari
No hauria dit mai que fruit de l’esperit lluitador i reivindicatiu del Maig del 68 francès hagués nascut la que avui coneixem com a Universitat Catalana d’Estiu, l’UCE, que se celebra al municipi de Prada, a Conflent, a la Catalunya del Nord. Aquesta edició ha sigut precisament la del 50è aniversari perquè tal dia com avui, un 25 d’agost però de 1968, es van començar a organitzar unes diades per reivindicar i fomentar la cultura i la llengua catalanes. L’embrió del que seria a partir de 1969 la Universitat Catalana d’Estiu partia de l’interès d’un grup de persones de la Catalunya del Nord de promoure i fer avançar la llengua i la cultura catalanes i de la necessitat de la gent de la resta dels Països Catalans de trobar un espai de llibertat en un moment en què el franquisme era ben viu. Aquelles jornades organitzades conjuntament pel Grup Cultural de la Joventut Catalana i el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans després del Maig del 68 trobo que aquest any han tingut més sentit que mai. I sobretot després del que hem viscut des del 20 de setembre cap aquí. Des dels inicis de l’UCE, la política i la cultura han marcat l’estratègia d’una institució des d’on sempre –i mai més ben dit– s’ha pogut parlar clar i català malgrat pogués córrer el risc d’estar tenallada per dos estats, el francès i l’espanyol, i de vegades menystinguda des del mateix Principat. És molt catalana aquest actitud de posar pals a les rodes al teu veí, al teu amic, al teu soci o al teu compatriota... Així ens ha anat quan hem hagut de fer pinya per reivindicar-nos com a país i com a poble. I no cal recular tants anys. Per desgràcia, i malgrat els embats que hem rebut encara ara, avui, aquesta falta de cohesió i d’unitat d’acció continua sent el pa de cada dia. Crec que és de justícia no només reivindicar, sinó també recordar i encoratjar, la feina feta amb persistència i obstinació de tots els que cada estiu han ajudat a mantenir ben viu aquest peculiar i tan nostrat esperit universitari.
