Banalitzar el llaç groc
“El llaç representa la voluntat de trencar amb Espanya”, advertia fa pocs dies Dolors Montserrat, ara portaveu del PP al Congrés dels Diputats. És ben estrany que un llaç, símbol d’unió, vulgui expressar ruptura. Iconogràficament, els llaços solen representar suport a una causa o homenatge a un fet o persona. I si cal buscar un significat més pervers, seria el d’una soga (com la que va aparèixer recentment en una marquesina de Barcelona on es llegia: “Si vivim, vivim per trepitjar els caps dels reis”, o com la corbata que llueixen tan alegrament els homes mentre el sistema capitalista els oprimeix).
Resten mesos per als comicis municipals. Des de la dreta madrilenya, la consigna és clara: cal revifar el conflicte a Catalunya i els llaços són el pretext perfecte. Així que encara que es resistís a tan incendiària estratègia, Inés Arrimadas ha acabat prestant-se a retirar llaços grocs amb Albert Rivera. Ja no només anima els catalans de bé (espanyols, segons ella) a netejar-ne els carrers, sinó que la cap de l’oposició del Parlament de Catalunya desfà el nus per llançar-lo dins d’una bossa blava d’escombraries (de plàstic!). Per Cs, els llaços grocs són simplement brutícia. I resulta que als neoliberals ara els preocupa la contaminació mediambiental; no la que generen les indústries, granges, turismes, tan sols i únicament els fastigueja el plàstic amb què els CDR omplen de groc la geografia catalana. Perquè si no fos pas una obsessió i persecució ideològica, ja que fan net podrien aprofitar també per recollir llaunes, burilles, xiclets, excrements i tot allò que embruti l’espai comú, oi?
Tot just es van assabentar de la notícia de l’empresonament dels Jordis, els equips de comunicació de l’ANC i Òmnium van acordar que el llaç groc serviria per denunciar la injusta situació dels seus presidents. Ignoraven que aquella tonalitat ja s’havia establert com a tendència del 2018/19. El van triar per cridaner (impossible no veure’l), perquè és el color corporatiu de l’ANC i el que més protagonisme pren a la senyera... De manera precipitada i casolana –agafat amb un imperdible– i trobant després altres materials i formes que li oferissin consistència (serietat) a les solapes, l’èxit del llaç groc va ser rotund, i més encara quan la llista d’engarjolats va començar a augmentar amb els consellers. I no tan sols el vestien els independentistes, encara que fossin majoria. Qualsevol a qui indignés la decisió de la jutgessa Carmen Lamela se’l va acabar fent seu. De la roba va passar als balcons. Els aparadors i el món de la moda (total yellow look) semblava que també donaven la raó a la proclama: #llibertatpresospolítics es podia llegir a tot arreu. De fet, van ser precisament el PSC, Cs i el PPC els primers que van visualitzar (viralitzar) la proclama trobant-la fins i tot als llums de les fonts o les estrelles de Nadal...
I després d’uns quants debats i episodis de censura sobre l’ús personal del llaç groc tant en representants i edificis públics com en ciutadans anònims, el significat original va caure en l’oblit i va passar a representar la llibertat d’expressió. I en nom d’ella (de l’expressió) i no tant d’ells (dels presos), se suggeria que l’adornament o la performance cada cop havia de resultar més estrafolària. Com si la mida del llaç, el nombre de peces de color groc o l’extravagància de la posada en escena fos proporcional al compromís amb la causa. Com si algú hagués volgut intencionadament fer-nos creure que la mesura, el seny, els petits detalls (el discret però efectiu llaç groc de Pep Guardiola que destacava en els seus estilismes negres) i la comunicació de guerrilla (gairebé subliminal) no fossin les que realment guanyen les batalles mediàtiques.
La massificació, abús i exageració d’un símbol comporta el seu esgotament visual i significatiu. Només cal pensar en la creu cristiana el dia que Madonna la va sexualitzar i convertir en part de la iconografia pop. I tant que la iconoclàstia es reconeix fàcilment en els voluntaris encaputxats amb ganivets que volen posar fi a la veu d’una part important del poble, però omplir una muralla que és Patrimoni de la Humanitat o submergir retrats dels presos a les illes Medes mentre uns caiacs dibuixen un llaç no sé en què pot ajudar a alliberar els presos. Ves que no sigui que deixant-nos provocar i volent protegir un tros de tela o plàstic, oblidem el seu significat intangible. Potser ha arribat l’hora que canviï la forma perquè no canviï el fons: #llibertatpresospolítics
