Banalitzar el llaç groc

“El llaç repre­senta la volun­tat de tren­car amb Espa­nya”, adver­tia fa pocs dies Dolors Mont­ser­rat, ara por­ta­veu del PP al Congrés dels Dipu­tats. És ben estrany que un llaç, símbol d’unió, vul­gui expres­sar rup­tura. Ico­nogràfica­ment, els llaços solen repre­sen­tar suport a una causa o home­natge a un fet o per­sona. I si cal bus­car un sig­ni­fi­cat més per­vers, seria el d’una soga (com la que va aparèixer recent­ment en una mar­que­sina de Bar­ce­lona on es lle­gia: “Si vivim, vivim per tre­pit­jar els caps dels reis”, o com la cor­bata que llu­ei­xen tan ale­gra­ment els homes men­tre el sis­tema capi­ta­lista els opri­meix).

Res­ten mesos per als comi­cis muni­ci­pals. Des de la dreta madri­le­nya, la con­signa és clara: cal revi­far el con­flicte a Cata­lu­nya i els llaços són el pre­text per­fecte. Així que encara que es resistís a tan incendiària estratègia, Inés Arri­ma­das ha aca­bat pres­tant-se a reti­rar llaços grocs amb Albert Rivera. Ja no només anima els cata­lans de bé (espa­nyols, segons ella) a nete­jar-ne els car­rers, sinó que la cap de l’opo­sició del Par­la­ment de Cata­lu­nya desfà el nus per llançar-lo dins d’una bossa blava d’escom­bra­ries (de plàstic!). Per Cs, els llaços grocs són sim­ple­ment brutícia. I resulta que als neo­li­be­rals ara els pre­o­cupa la con­ta­mi­nació medi­am­bi­en­tal; no la que gene­ren les indústries, gran­ges, turis­mes, tan sols i única­ment els fas­ti­gueja el plàstic amb què els CDR omplen de groc la geo­gra­fia cata­lana. Perquè si no fos pas una obsessió i per­se­cució ideològica, ja que fan net podrien apro­fi­tar també per reco­llir llau­nes, buri­lles, xiclets, excre­ments i tot allò que embruti l’espai comú, oi?

Tot just es van assa­ben­tar de la notícia de l’empre­so­na­ment dels Jor­dis, els equips de comu­ni­cació de l’ANC i Òmnium van acor­dar que el llaç groc ser­vi­ria per denun­ciar la injusta situ­ació dels seus pre­si­dents. Igno­ra­ven que aque­lla tona­li­tat ja s’havia esta­blert com a tendència del 2018/19. El van triar per cri­da­ner (impos­si­ble no veure’l), perquè és el color cor­po­ra­tiu de l’ANC i el que més pro­ta­go­nisme pren a la senyera... De manera pre­ci­pi­tada i caso­lana –aga­fat amb un imper­di­ble– i tro­bant després altres mate­ri­als i for­mes que li ofe­ris­sin con­sistència (seri­e­tat) a les sola­pes, l’èxit del llaç groc va ser rotund, i més encara quan la llista d’engar­jo­lats va començar a aug­men­tar amb els con­se­llers. I no tan sols el ves­tien els inde­pen­den­tis­tes, encara que fos­sin majo­ria. Qual­se­vol a qui indignés la decisió de la jut­gessa Car­men Lamela se’l va aca­bar fent seu. De la roba va pas­sar als bal­cons. Els apa­ra­dors i el món de la moda (total yellow look) sem­blava que també dona­ven la raó a la pro­clama: #lli­ber­tat­pre­sos­polítics es podia lle­gir a tot arreu. De fet, van ser pre­ci­sa­ment el PSC, Cs i el PPC els pri­mers que van visu­a­lit­zar (vira­lit­zar) la pro­clama tro­bant-la fins i tot als llums de les fonts o les estre­lles de Nadal...

I després d’uns quants debats i epi­so­dis de cen­sura sobre l’ús per­so­nal del llaç groc tant en repre­sen­tants i edi­fi­cis públics com en ciu­ta­dans anònims, el sig­ni­fi­cat ori­gi­nal va caure en l’oblit i va pas­sar a repre­sen­tar la lli­ber­tat d’expressió. I en nom d’ella (de l’expressió) i no tant d’ells (dels pre­sos), se sug­ge­ria que l’ador­na­ment o la per­for­mance cada cop havia de resul­tar més estra­folària. Com si la mida del llaç, el nom­bre de peces de color groc o l’extra­vagància de la posada en escena fos pro­por­ci­o­nal al com­promís amb la causa. Com si algú hagués vol­gut inten­ci­o­na­da­ment fer-nos creure que la mesura, el seny, els petits detalls (el dis­cret però efec­tiu llaç groc de Pep Guar­di­ola que des­ta­cava en els seus esti­lis­mes negres) i la comu­ni­cació de guer­ri­lla (gai­rebé subli­mi­nal) no fos­sin les que real­ment gua­nyen les bata­lles mediàtiques.

La mas­si­fi­cació, abús i exa­ge­ració d’un símbol com­porta el seu esgo­ta­ment visual i sig­ni­fi­ca­tiu. Només cal pen­sar en la creu cris­ti­ana el dia que Madonna la va sexu­a­lit­zar i con­ver­tir en part de la ico­no­gra­fia pop. I tant que la ico­noclàstia es reco­neix fàcil­ment en els volun­ta­ris enca­put­xats amb gani­vets que volen posar fi a la veu d’una part impor­tant del poble, però omplir una mura­lla que és Patri­moni de la Huma­ni­tat o sub­mer­gir retrats dels pre­sos a les illes Medes men­tre uns caiacs dibui­xen un llaç no sé en què pot aju­dar a alli­be­rar els pre­sos. Ves que no sigui que dei­xant-nos pro­vo­car i volent pro­te­gir un tros de tela o plàstic, obli­dem el seu sig­ni­fi­cat intan­gi­ble. Pot­ser ha arri­bat l’hora que canviï la forma perquè no canviï el fons: #lli­ber­tat­pre­sos­polítics