Aquí, ara hi veuràs una pistola
“No es pot negociar amb qui posa una pistola damunt la taula”, va assenyalar Pablo Casado al periodista Carlos Alsina quan aquest li demanava sobre quina era la seva opinió respecte a la posició política del govern de Sánchez amb el separatisme. Davant la sorpresa de l’entrevistador (“Qui ha posat una pistola?”), el president del PP va voler treure importància a la seva declaració: “És una manera de parlar.” Però Casado sabia perfectament que ja havia aconseguit instal·lar la seva metàfora visual negativa sobre els secessionistes catalans en l’imaginari de milers de ciutadans. De manera més subtil que Ángel Acebes en la seva època, acabava d’evocar la imatge de “l’independentisme és ETA”.
Una altra cosa ben diferent, i fins i tot valenta, hauria estat exposar que “no es pot negociar amb qui posa una urna damunt la taula”. Però llavors caldria també reconèixer una manca greu i perillosa d’esperit democràtic per la seva banda. Sembla, per tant, que és molt més fàcil i còmode demonitzar l’enemic i continuar amb la tendència de l’“¡a por ellos!”.
Sigui com sigui, es tracta d’una vella estratègia de propaganda política, però certament efectiva (que ho preguntin a Goebbels). I Casado la fa servir tot sovint. “El dia 6 [d’octubre] va passar sense pena ni glòria el 83è aniversari de la declaració d’independència per part de Companys. Crec que la història no s’ha de repetir, esperem que demà no es declari res. Perquè potser qui la declari acaba com qui la va declarar fa 83 anys...”, va comentar en roda de premsa, ara farà un any, quan llavors era vicesecretari del PP, davant la possibilitat que Carles Puigdemont fes efectiu el resultat del referèndum de l’1-O. Després d’escoltar una frase tan esgarrifosa, una periodista va pregar a Casado que confirmés que al que realment s’estava referint amb aquella amenaça era als fets del 1934, data en què el president Companys va ser empresonat per ordre de la República, i no pas al seu assassinat el 1940. Però un altre cop Casado no va voler dissipar els dubtes (que alguna cosa quedi) i va haver de ser el mateix PP, veient l’allau de crítiques rebudes, el que va haver de publicar un comunicat per negar que es referís a l’afusellament del MHP per part del franquisme.
En democràcia és saludable que els polítics tinguin opinions diverses; però resulta malaltís si no saben diferenciar entre les seves percepcions (punts de vista particulars) i els fets ocorreguts. Així, el 20 de setembre del 2017, on hi havia concentracions davant la conselleria d’Economia, Juan Ignacio Zoido, ministre d’Interior de Rajoy, va veure “mobilitzacions tumultuàries”. Quan els Jordis es van enfilar dalt d’un cotxe de la Guàrdia Civil per dirigir-se a milers de manifestants i pregar-los que marxessin cap a casa, molts mitjans de comunicació de Madrid van contemplar com “pisoteaban los vehículos” (i això que Cuixart, engripat i amb febre, va tenir bastantes dificultats per pujar i ho va fer amb tota la cura del món). El nas de pallasso d’un regidor posant al costat d’un policia nacional va ser titllat d’“atac d’odi i resistència a l’autoritat”. També Alfonso Dastis, com a ministre d’Exteriors, va protagonitzar un ridícul internacional espantós en assegurar que les imatges enregistrades per la BBC durant les brutals càrregues policials de l’1-O havien estat manipulades. Un xiulet groc i una careta i cartells dels presos polítics van servir com a prova per detenir una membre dels CDR per rebel·lió i terrorisme... I ara les urnes són pistoles!
Ben bé que ha estat un any en què molts creien que en el relat polític visual antiindependentista ja ho havien vist tot. Però mai s’ha de subestimar el poder d’inventiva d’alguns éssers perversos i irresponsables per associar mentalment un moviment pacífic que només demana votar amb violència i terrorisme. Ja es poden estar de mossegar-se la llengua, perquè ningú és immune al verí. (Disculpes, però de metàfores malintencionades en sabem fer tots... #PaMalaYo)
