Opinió

Sociologia de la revolució catalana (III)

Un altre element sociològic fonamental del procés és la perspectiva de gènere

Un dels temes més dis­cu­tits últi­ma­ment és si la farsa judi­cial mun­tada per la judi­ca­tura fran­quista espa­nyola con­tra el procés inde­pen­den­tista s’aguanta d’alguna manera. El debat gira sobre­tot al vol­tant del con­cepte de violència. El codi penal reque­reix que n’hi hagi perquè es pugui qua­li­fi­car de delicte de rebel·lió una con­ducta. De tots els tes­ti­mo­nis obtin­guts, de les pro­ves reco­lli­des, dels vídeos gra­vats... es desprèn que en els fets que es jut­gen no es va pro­duir cap violència si com a tal ente­nem con­duc­tes amb què es pretén acon­se­guir deter­mi­nats resul­tats forçant volun­tats ali­e­nes mit­jançant ame­na­ces d’emprar o emprant direc­ta­ment la força bruta i/o les armes.

Ni en els fets del 20 de setem­bre ni en els de l’1 d’octu­bre pels quals s’impu­ten les per­so­nes pro­ces­sa­des s’apre­cia cap tipus de violència, sinó tot el con­trari: un intent d’aques­tes per­so­nes d’evi­tar-la, i una crida con­ti­nu­ada a la calma per tal que les pro­tes­tes dis­cor­rin per camins pacífics. L’acu­sació de violència es manté mit­jançant un per­vers sofisma del jutge ins­truc­tor, con­sis­tent a impu­tar a aques­tes per­so­nes la res­pon­sa­bi­li­tat per la violència que van uti­lit­zar les for­ces poli­ci­als per repri­mir-les. Davant l’obs­ti­nació de la gent a votar com, on i quan al poder no li plaïa, les poli­cies es van veure obli­ga­des a uti­lit­zar la força bruta. Es tracta de fer a les vícti­mes cul­pa­bles dels mal­trac­ta­ments soferts a mans dels vic­ti­ma­ris. No és tan sols un rao­na­ment lògica­ment inepte, sinó moral­ment repug­nant.

No obs­tant això, l’abso­luta carència de legi­ti­mi­tat del poder polític espa­nyol i les seves for­ces de repressió a Cata­lu­nya no només se segueix per la incon­gruència dels seus argu­ments sinó, sobre­tot, per les imat­ges, per la mos­tra evi­dent de la rea­li­tat del que estava pas­sant en els moments que es volen jut­jar. Les imat­ges dels avis i les àvies anant a votar entre aplau­di­ments de la ciu­ta­da­nia en una jor­nada mar­cada per l’abús i la violència cega de les for­ces repres­si­ves, que es va acar­nis­sar amb molts d’ells. La imatge de les àvies i les tie­tes defen­sant les urnes, pro­te­gint les entra­des de les esco­les, ocu­pant poste­ri­or­ment els espais públics men­tre feien mitja per impe­dir el pas als fei­xis­tes espa­nyols a la plaça Sant Jaume i en altres llocs.

És un altre dels ele­ments essen­ci­als en aquesta soci­o­lo­gia de la revo­lució cata­lana: a banda dels jubi­lats i dels grups gene­ra­ci­o­nals, un altre ele­ment sociològic fona­men­tal del procés és la pers­pec­tiva de gènere. Va començar sent un punt rei­vin­di­ca­tiu de la CUP, molts mem­bres de la qual empren el femení com la forma gra­ma­ti­cal­ment inclu­siva: la revo­lució cata­lana és femi­nista. Un punt reco­llit per les altres instàncies polítiques i soci­als del procés. La República Cata­lana serà femi­nista o no serà.

I no només femi­nista en el sen­tit habi­tual del terme, com l’acció comuna i indis­tinta d’homes i dones que avui estan en l’avant­guarda del movi­ment, sinó i sobre­tot, com la inter­venció activa de totes les gene­ra­ci­ons i grups d’edat de les dones. La revo­lució cata­lana és cosa de tots i de totes, és a dir, també d’aquells grups de dones als quals una consciència patri­ar­cal havia rele­gat tra­di­ci­o­nal­ment als papers de mes­tres­ses de casa, audi­tori dels ser­mons dels cape­llans, matri­ar­ques de famílies exten­ses bol­ca­des en elles, asso­ci­a­ci­ons de temps lliure de senyo­res de classe mit­jana, etc.

La par­ti­ci­pació de les dones de tots els grups d’edat en el procés revo­lu­ci­o­nari català con­ver­teix aquest procés en un feno­men amb una tri­ple faceta: és una aven­tura per­so­nal òbvia per decisió de cada indi­vidu que hi intervé; és també una aven­tura social, perquè els pro­ta­go­nis­tes sumen for­ces col·lec­ti­va­ment i, alhora, també és una aven­tura fami­liar, ja que hi inter­ve­nen les tres gene­ra­ci­ons que solen for­mar les famílies: avis i àvies, pares i mares i nets i netes que solen anar junts a actes públics de tot tipus. Si la família és, segons Aristòtil, el nucli de la vida política, la política de la revo­lució cata­lana basada en l’apo­de­ra­ment de les dones és impa­ra­ble.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor