La Caballé com a excusa
És coneguda l’anècdota que va protagonitzar, l’any 1989, la recentment traspassada Montserrat Caballé durant la seva actuació al Concert Hall de Pequín, on la diva formava part de la comitiva del president Pujol a la Xina. Dalt de l’escenari, abans de cantar L’emigrant, va llegir un petit text en català en què es presentava Catalunya com un país situat al nord de la península Ibèrica, sense citar en cap moment Espanya, la qual cosa va originar tot un escàndol en els cercles de l’ambaixada i de la colònia espanyola, que van fer arribar les seves queixes a estaments oficials. La Caballé es va espantar de mala manera, fins a l’extrem que va enviar una carta a La Zarzuela acusant la Generalitat d’haver-la coaccionat perquè llegís aquell intolerable escrit.
He volgut explicar aquest petit detall de la vida de la Caballé perquè sempre m’ha sorprès aquesta mena d’inclinació d’alguns catalans a fer-se perdonar d’allò que pensen que és el seu major pecat: ser catalans. No pas pel fet d’haver nascut, o de viure i treballar a Catalunya, un motiu del qual gairebé la majoria està força orgullós, sinó perquè, per allunyar tota sospita, tota màcula d’identitat i de pertinença a la nació catalana, s’afanyen a proclamar als quatre vents la seva absoluta passió per Espanya. Davant de qualsevol intervenció pública, la paraula Espanya és repetida fins a l’esgotament i, en canvi, Catalunya és amagada sota la catifa. Parlen de Barcelona, és clar, però com una ciutat espanyola i molt espanyola. Per això, per redimir-se del seu gran pecat original, una de les millors sopranos del món es va autodefinir com a “ambaixadora d’Espanya” i va declarar que era “española de pura cepa, pese a quien pese”. Tan espanyola que fins i tot en el seu enterrament va renunciar a la llengua dels seus pares i la de la família Bertrand, que generosament li va pagar la carrera.
I Espanya sap ensabonar els que renuncien al seu poble. A la seva identitat. I si, posem per cas, arriben a fer befa de Catalunya, si se’n foten obertament, si, com Sant Pau, en reneguen tres cops, llavors Espanya els premia, els adula i els promociona. Els enlaira fins a la glòria dels venuts com ha fet amb el més gran bufó de la cort castellana: Albert Boadella.
