On són els gestos?

“La Mic­he­lle va des­co­brir abans que jo que una part de la capa­ci­tat per diri­gir un país no té res a veure amb les lleis ni les nor­mes. Con­sis­teix a donar forma a l’acti­tud, defi­nir la cul­tura i crear consciència. La gent pot enten­dre un gest. És una cosa que poden veure, sen­tir i tocar”, va con­fes­sar Barack Obama a David Let­ter­man en la que va ser la pri­mera entre­vista després de dei­xar la Casa Blanca. Aquesta reflexió de l’expre­si­dent nord-ame­ricà em sobta perquè, dar­re­ra­ment, a casa nos­tra i més con­cre­ta­ment entre el bloc inde­pen­den­tista, polítics, politòlegs i ana­lis­tes no paren de subes­ti­mar la ges­tu­a­li­tat política.

“No volem més ges­tos, volem fets”, s’acu­sen uns als altres. Aquesta cri­mi­na­lit­zació dels ges­tos ja es va viure fa un any també amb els símbols. El 27 d’octu­bre del 2017, mol­tes per­so­nes espe­ra­ven amb can­de­le­tes a la plaça Sant Jaume una decla­ració d’inde­pendència per part del pre­si­dent, Car­les Puig­de­mont, emu­lant l’esce­no­gra­fia de Fran­cesc Macià i Lluís Com­panys. La pro­clama, però, es va impro­vi­sar a l’escala del Par­la­ment de Cata­lu­nya: amun­te­gats, amb un estèreo i un micròfon com els dels can­tants ambu­lants dels vagons del metro, van par­lar el vice­pre­si­dent Jun­que­ras i el pre­si­dent.

I no és que no tinguéssim estruc­tu­res d’Estat (això se sabria més tard), sinó que per a l’enorme gesta històrica supo­sa­da­ment asso­lida i per a la qual s’havia tre­ba­llat durant mesos no s’havia pre­vist ni una trista posada en escena... Qual­se­vol mal­pen­sat hau­ria pogut arri­bar a creure en la pos­si­bi­li­tat que en el fons no volien o no pen­sa­ven que arri­ba­rien mai a aque­lla fita. A més, a Palau encara one­java la ban­dera espa­nyola. “Va ser decisió meva. El minut 1 de la República Cata­lana no pot con­sis­tir a ofen­dre una part impor­tant de la soci­e­tat cata­lana”, va comen­tar el mateix Car­les Puig­de­mont sobre l’absència del gest d’abai­xar la ban­dera. Vet aquí, com si els dies 6 i 7 de setem­bre no hagues­sin supo­sat pas un menys­preu per als cata­lans no inde­pen­den­tis­tes...

A l’exili i després d’haver acon­se­guit la majo­ria a la cam­bra, el pre­si­dent Puig­de­mont i el seu entorn rebut­java la idea de con­ver­tir-se en un pre­si­dent simbòlic. No volia esde­ve­nir una icona. Con­si­de­ra­ven que un símbol (refe­rent) era un pur orna­ment, sense cate­go­ria ni con­si­de­ració. Tan­ma­teix, esde­ve­nir Nel­son Man­dela o Mal­colm X no s’escull, sinó que s’exer­ceix. Més que el llaç groc, cal­dria ado­nar-se que l’autèntic símbol de la lluita pacífica inde­pen­den­tista són els Jor­dis i la resta de pre­sos polítics. Pot­ser els sopars per recap­tar diners per a l’alli­be­ra­ment de tots ells tin­drien més força si s’orga­nit­zes­sin vagues de fam. I men­tres­tant, la casa i el Con­sell de la República i el Fòrum Cívic... Quan comença, però, la marxa ins­pi­rada en Luter King que va pro­po­sar el pre­si­dent Quim Torra? Seri­o­sa­ment, on són els ges­tos? Ara, no sé per què, em ve al cap un altre símbol català i el seu poderós gest... Em refe­reixo a Lluís Maria Xiri­nacs fent guàrdia dotze hores al dia durant dos anys (1975-1977) a la porta de la presó Model per exi­gir amnis­tia.

“Si deci­dei­xes que no hi ha morts, la inde­pendència triga més a arri­bar”, va dei­xar caure fa uns dies Agustí Colo­mi­nes. I si és així, que tri­gui. Perquè la violència en el segle XXI no pot ser la crida ni el símbol de la lli­ber­tat. L’enginy i la resistència pacífica dels ciu­ta­dans cata­lans durant l’1-O, igual que la que s’ha man­tin­gut en totes les con­cen­tra­ci­ons i mani­fes­ta­ci­ons d’aquest dar­rer any, és el veri­ta­ble símbol de la victòria moral i visual de l’inde­pen­den­tisme. I tot, per defen­sar un gest democràtic bàsic: dipo­si­tar un vot dins d’una urna.

No calen morts, no! I m’atre­vi­ria a afir­mar que ara per ara tam­poc són impres­cin­di­bles més fets (no men­tre es man­tin­gui una men­ta­li­tat auto­no­mista). El que urgei­xen són ges­tos: “No podran empre­so­nar la veu de tot un poble.” Qui no esti­gui dis­po­sat a certs ges­tos de sacri­fici (perquè no vol o no pot, cosa que sem­pre s’ha de res­pec­tar) que s’aparti i deixi pas als altres. Perquè l’absència de ges­tos ens augura un futur de fets buits.