On són els gestos?
“La Michelle va descobrir abans que jo que una part de la capacitat per dirigir un país no té res a veure amb les lleis ni les normes. Consisteix a donar forma a l’actitud, definir la cultura i crear consciència. La gent pot entendre un gest. És una cosa que poden veure, sentir i tocar”, va confessar Barack Obama a David Letterman en la que va ser la primera entrevista després de deixar la Casa Blanca. Aquesta reflexió de l’expresident nord-americà em sobta perquè, darrerament, a casa nostra i més concretament entre el bloc independentista, polítics, politòlegs i analistes no paren de subestimar la gestualitat política.
“No volem més gestos, volem fets”, s’acusen uns als altres. Aquesta criminalització dels gestos ja es va viure fa un any també amb els símbols. El 27 d’octubre del 2017, moltes persones esperaven amb candeletes a la plaça Sant Jaume una declaració d’independència per part del president, Carles Puigdemont, emulant l’escenografia de Francesc Macià i Lluís Companys. La proclama, però, es va improvisar a l’escala del Parlament de Catalunya: amuntegats, amb un estèreo i un micròfon com els dels cantants ambulants dels vagons del metro, van parlar el vicepresident Junqueras i el president.
I no és que no tinguéssim estructures d’Estat (això se sabria més tard), sinó que per a l’enorme gesta històrica suposadament assolida i per a la qual s’havia treballat durant mesos no s’havia previst ni una trista posada en escena... Qualsevol malpensat hauria pogut arribar a creure en la possibilitat que en el fons no volien o no pensaven que arribarien mai a aquella fita. A més, a Palau encara onejava la bandera espanyola. “Va ser decisió meva. El minut 1 de la República Catalana no pot consistir a ofendre una part important de la societat catalana”, va comentar el mateix Carles Puigdemont sobre l’absència del gest d’abaixar la bandera. Vet aquí, com si els dies 6 i 7 de setembre no haguessin suposat pas un menyspreu per als catalans no independentistes...
A l’exili i després d’haver aconseguit la majoria a la cambra, el president Puigdemont i el seu entorn rebutjava la idea de convertir-se en un president simbòlic. No volia esdevenir una icona. Consideraven que un símbol (referent) era un pur ornament, sense categoria ni consideració. Tanmateix, esdevenir Nelson Mandela o Malcolm X no s’escull, sinó que s’exerceix. Més que el llaç groc, caldria adonar-se que l’autèntic símbol de la lluita pacífica independentista són els Jordis i la resta de presos polítics. Potser els sopars per recaptar diners per a l’alliberament de tots ells tindrien més força si s’organitzessin vagues de fam. I mentrestant, la casa i el Consell de la República i el Fòrum Cívic... Quan comença, però, la marxa inspirada en Luter King que va proposar el president Quim Torra? Seriosament, on són els gestos? Ara, no sé per què, em ve al cap un altre símbol català i el seu poderós gest... Em refereixo a Lluís Maria Xirinacs fent guàrdia dotze hores al dia durant dos anys (1975-1977) a la porta de la presó Model per exigir amnistia.
“Si decideixes que no hi ha morts, la independència triga més a arribar”, va deixar caure fa uns dies Agustí Colomines. I si és així, que trigui. Perquè la violència en el segle XXI no pot ser la crida ni el símbol de la llibertat. L’enginy i la resistència pacífica dels ciutadans catalans durant l’1-O, igual que la que s’ha mantingut en totes les concentracions i manifestacions d’aquest darrer any, és el veritable símbol de la victòria moral i visual de l’independentisme. I tot, per defensar un gest democràtic bàsic: dipositar un vot dins d’una urna.
No calen morts, no! I m’atreviria a afirmar que ara per ara tampoc són imprescindibles més fets (no mentre es mantingui una mentalitat autonomista). El que urgeixen són gestos: “No podran empresonar la veu de tot un poble.” Qui no estigui disposat a certs gestos de sacrifici (perquè no vol o no pot, cosa que sempre s’ha de respectar) que s’aparti i deixi pas als altres. Perquè l’absència de gestos ens augura un futur de fets buits.
