Sociologia de la revolució catalana (IV)

El nai­xe­ment de la Crida el 27 d’octu­bre a Man­resa és un exem­ple del sin­cre­tisme de la revo­lució cata­lana, la soci­o­lo­gia de la qual fem aquí. L’acte va ser una bar­reja voluntària de tra­dició i moder­ni­tat. Es va cele­brar a Man­resa, en memòria de les Bases de Man­resa, de 1892, pri­mera “Cons­ti­tució regi­o­nal de Cata­lu­nya” i ori­gen del cata­la­nisme polític. Enllaç amb el pas­sat. I es va fer amb ús de les noves tec­no­lo­gies de la infor­mació i la comu­ni­cació (TIC). Enllaç amb el futur.

En l’acte de Man­resa es va poder veure en acció un dels trets defi­ni­to­ris d’aquesta revo­lució cata­lana: la importància de les xar­xes. Les xar­xes són un ele­ment ver­te­bral de l’inde­pen­den­tisme, fins al punt que la República Cata­lana a què aspira és ja una república digi­tal de fet, abans de mani­fes­tar-se com a república analògica. A la capi­tal de la regió del Bages van con­fluir, d’una banda, la densa tra­dició asso­ci­a­tiva cata­lana, les xar­xes en què s’ha anat arti­cu­lant al llarg dels segles aquesta soci­e­tat civil sense ajuda de l’Estat, fins i tot amb l’hos­ti­li­tat d’aquest, i els últims avenços en matèria de TIC i de ciber­política posats al ser­vei d’una acció col·lec­tiva de tipus rei­vin­di­ca­tiu.

En una soci­e­tat hiper­mo­bi­lit­zada pels objec­tius de l’inde­pen­den­tisme i la lli­ber­tat dels pre­sos polítics i les pre­ses polítiques, l’orga­nit­zació d’esde­ve­ni­ments d’aquest tipus, mar­xes, mani­fes­ta­ci­ons, pro­tes­tes, con­cen­tra­ci­ons, es fa bàsica­ment a través de la via digi­tal. La ciber­política, el símbol de la qual, una fletxa groga que ja estava en marxa en la Diada de la Via Cata­lana, es va obrir camí a través del web de l’ANC el 2013.

Les xar­xes tenen un abast naci­o­nal català i com­plei­xen tres fun­ci­ons essen­ci­als, entre d’altres: difusió d’infor­mació, debat i reclu­ta­ment. Pràcti­ca­ment, tots els actes de l’inde­pen­den­tisme català s’han fet a base de volun­ta­ris i voluntàries que així par­ti­ci­pen en una acció col·lec­tiva cada vegada més pode­rosa pre­ci­sa­ment per la manera d’arti­cu­lar-se. N’hi ha prou a cali­brar l’impacte d’aquest inter­canvi d’infor­mació en una soci­e­tat que es rela­ci­ona a través de la tec­no­lo­gia mòbil.

Sis-cents volun­ta­ris i voluntàries van fer pos­si­ble la jor­nada de la pre­sen­tació de la Crida. L’ús de mit­jans audi­o­vi­su­als i el maneig de les TIC van coro­nar un acte propi de la política 3.0. Totes les acti­vi­tats que per­toca rea­lit­zar amb relació a aquest movi­ment, des de la infor­mació fins a l’afi­li­ació, poden fer-se per mit­jans telemàtics, fet que explica per què l’acte de pre­sen­tació va estar i està tan pre­sent en les xar­xes, a pesar d’enfron­tar-se al boi­cot obert dels mit­jans con­ven­ci­o­nals. Tant els mit­jans cata­lans com els espa­nyols esta­ven i estan interes­sats a ocul­tar una notícia que obre pos­si­bi­li­tats i expec­ta­ti­ves noves a l’inde­pen­den­tisme.

Abans de l’era digi­tal aquest silenci, aquesta cen­sura dels mit­jans, hau­ria estat mor­tal per a la Crida. Avui és al revés: és mor­tal per als mit­jans les ven­des dels quals con­ti­nuen caient en picat, des­pres­ti­gi­ats per haver-se con­ver­tit en por­ta­veus de l’oli­gar­quia espa­nyola i perquè l’alter­na­tiva de les xar­xes no té cap com­petència pos­si­ble. Tui­te­jar és un meca­nisme d’infor­mació molt més ràpid, com­plet i fide­digne que tots els mit­jans tra­di­ci­o­nals junts. Qui és a les xar­xes és al món, fins i tot encara que els mit­jans el con­dem­nin a l’ostra­cisme. I no només és al món, sinó que hi és, com suc­ce­eix amb la revo­lució cata­lana, d’una manera peri­llosa per als interes­sos cre­ats de l’oli­gar­quia, ja que actua de manera “rizomàtica” segons la idea de Deleuze i Guat­tari, això és de manera autònoma, des­cen­tra­lit­zada, no jeràrquica i vari­a­ble.

Aquesta acció impre­vista, rizomàtica, gràcies a les xar­xes és la que fa que, quan menys s’esperi, prop de tres mili­ons de per­so­nes apa­re­guin de sobte a votar un matí d’un pri­mer d’octu­bre, mal­grat la ferotge repressió de l’Estat. O que de sobte apa­re­guin més de sis mil per­so­nes de les 50.000 que té la Crida adhe­ri­des a través de les xar­xes per assis­tir a l’acte fun­da­ci­o­nal d’una orga­nit­zació que neix amb l’únic i exclu­siu fi d’acon­se­guir la República Cata­lana i de dis­sol­dre’s tot seguit.