Ni Catalunya és Nova Caledònia ni Felip VI és Macron
És evident que ni les circumstàncies ni el context són els mateixos. Primer perquè la consulta sobre la independència de Nova Caledònia va ser consensuada amb l’Estat i, segon, perquè quan el president de la República es va dirigir als ciutadans ja sabia que França havia guanyat. Si no reconegués el savoir faire dels francesos, pensaria que l’Elisi va repassar a consciència tot el desafortunat discurs de Felip VI el 3-O per saber exactament tot allò que no havien de fer durant el missatge oficial televisat d’Emmanuel Macron després de la celebració del referèndum a Nova Caledònia. Perquè encara que Macron no sigui sospitós de ser rojoprogreseparatistaradical, que dirien a Espanya, ja a Còrsega va saber com reaccionar quan una senyora se li va acostar per suplicar-li que el seu home, empresonat per terrorisme, pogués estar més a prop del seu fill. Sostenint la mà de la dona, el president francès li va explicar que no permetria mai una amnistia, però que garantiria que el seu fill pogués veure el seu pare, així com la resta de presos les seves famílies. Dubtós que les seves paraules no fossin creïbles, va afegir: “Miri’m als ulls, no menteixo.”
Sense necessitar canviar ni un xic el seu parer centralista, Macron va demostrar certa empatia i sensibilitat. Per tant, crec pertinent, curiós i fins i tot divertit comparar alguns detalls de l’actitud i posada en escena del discurs del president de la República després del plebiscit de Nova Caledònia amb el que va protagonitzar Felip VI després del referèndum de l’1-O a Catalunya.
Presentació. La mateixa que fa servir per felicitar el Nadal: el guió vermell carmesí amb l’escut reial i unes lletres en plata en què es llegia “Mensaje de su Majestad el Rey.” Per aquest motiu, la gran confusió: no se sabia si la Casa del Rei havia avançat les festes dos mesos abans i calia treure els llagostins i els torrons per escoltar Felip VI. La compareixença del seu pare el 23-F, fons verd i lletres grogues, es va apreciar el 3-O com més moderna i simpàtica... Per part de Macron, la capçalera va ser una imatge fixa de la façana de l’Elisi (situar l’espectador) amb l’escut de la presidència de la República i unes lletres majúscules en blanc amb què es deixava clar que era una declaració.
Ritme. Mentre que el mandatari francès va fer servir un pla general del seu despatx, un de mitjà d’ell i l’escriptori i un de curt del seu bust, del rei vam suportar el mateix pla tota l’estona. El primer buscava un cert ritme per seduir, i el segon, monòton, intimidar.
Mans. Les mans reposades sobre el taulell. Macron no les va aixecar més de tres centímetres, mostrant serenitat i calma (s’esperaven protestes als carrers de Nova Caledònia per part dels independentistes i el president no volia afegir llenya al foc). Només quan va assegurar que l’únic perdedor havia estat la divisió, les va allunyar una mica horitzontalment (tema resolt, no en parlem més). Un llenguatge corporal molt diferent del de Felip VI. Al rei, que va arrufar les celles (empipat) en referir-se a la Constitució, se li va escapar el gest autoritari de l’assot (fareu el que us mani); va acusar i responsabilitzar amb el dit índex (amenaça) els catalans i va acompanyar la paraula enteniment amb els dos punys tancats (per la força).
Llums i ombres. A l’esquena de Macron, un finestral per on, tot i estar tancat, entrava llum natural (renaixement). En el cas del monarca espanyol, un quadre de Carles III (rei que va prohibir l’ús de qualsevol altra llengua que no fos el castellà…). La pintura no era nova, però a causa del pla ofert durant tot el discurs només s’apreciava el bastó. Dos dies després de l’1-O, és normal que aquell bastó s’interpretés com un cop de porra més.
Sobre l’escriptori. Un ordinador portàtil, fulls i bolígraf amb què Felip VI no va interactuar en cap moment, però amb els quals el seu equip devia considerar que semblava més professional. En canvi, Macron no tenia cap nota i, com a attrezzo l’acompanyaven tres llibres antics (cultura i tradició) i el tinter acabat amb forma d’un dels grans símbols de França: el gall (fe i llum).
Tron. La cadira amb rodes (inestabilitat) de Felip VI no parava de moure’s i va evidenciar el seu gran nerviosisme, en contraposició a la cadira fixa (fermesa i consistència) de Macron.
