Un país de mentides
Tothom hi menteix, en aquell país. Menteix el cap d’estat, menteixen presidents del govern i menteixen ministres. Saben que allò que afirmen no és veritat, però tant se val, perquè no fan més que repetir en veu alta allò que molts compatriotes seus pensen i, per tant, volen sentir. Tant els fa que la bòfia sigui de l’alçada d’un campanar, perquè emparats amb la força simbòlica de l’autoritat del seu càrrec, les amollen amb tota impunitat, com si res, sense el més mínim sentit del pudor o del ridícul. Aguanten, amb una cara de ciment armat, la descoberta de la falsedat, encara que sigui davant de mitjans de comunicació d’una professionalitat inqüestionable, com la BBC, per més que les imatges de la realitat tornin a passar, un cop i un altre, davant dels seus ulls. Els pot més la seva arrogància fatxenda, la seva cultura política autoritària, que no l’evidència de quedar com uns mentiders davant l’opinió pública internacional.
Hi ha jutges que no es queden curts en el campionat de guatlles i adjudiquen a persones innocents el protagonisme en uns delictes que només existeixen en la seva ment malaltissa. Se salten les lleis que ells mateixos han fet, les interpreten com més els convé i converteixen un simple llumí en tot un ciri pasqual. La seva policia no es queda enrere en aquesta cursa perversa de boles i n’etziba de grans com una casa de pagès. Les estomacades fruit de l’odi ètnic i les pràctiques típicament fatxes contra persones pacífiques esdevenen, en boca seva, mostres d’autolesió voluntària per desacreditar-los.
La butllofa impera també en els titulars de premsa, ràdio i televisió, amb un abast tan gran que sembla impossible que algú s’ho pugui empassar: però s’ho empassen. I molts dels seus polítics encapçalen, sense envermellir de vergonya, el rànquing de falòrnies per fer créixer la fòbia. Potser, de fet, perquè la seva democràcia és un nyap i el seu estat nació una simple nyepa.
