Un cant a la pau

L’altre dia, a la missa del gall de Besalú, el cor par­ro­quial va inter­pre­tar El cant dels ocells, una cançó tra­di­ci­o­nal de Nadal cata­lana que cada any per aquest temps inclo­uen en el reper­tori al cos­tat de Santa nit i Les dotze van tocant, entre d’altres. Va ser Pau Casals, però, qui la va popu­la­rit­zar arreu del món i qui la inter­pre­tava al començament de tots els seus con­certs des de l’exili, l’any 1939. Una melo­dia que, com deia el mateix Casals, nai­xia de l’ànima del seu poble, Cata­lu­nya, i que tocava com un cant de pau, perquè tot­hom ho sabés.

Recordo això jus­ta­ment, perquè tal dia com avui, però del 1876, fa més de 140 anys, Casals nai­xia al Ven­drell. I em venia de gust recor­dar-ho, perquè en el con­text que tenim arran de tot el que vivim a Cata­lu­nya, el mis­satge que agafa la cançó té un sig­ni­fi­cat més emo­tiu, més sin­cer, més autèntic. No en va, Pau Casals, en el seu dis­curs davant el ple­nari de les Naci­ons Uni­des, l’any 1971, quan hi va estre­nar l’himne que havia com­post per a la ins­ti­tució, va dei­xar ben clar que Cata­lu­nya era lla­vors –ha estat, és i con­ti­nuarà sent– un país pacífic, en con­tra de la violència i pro­fun­da­ment democràtic. Que Cata­lu­nya era lla­vors –ha estat, és i con­ti­nuarà sent– un país com­promès amb la justícia, la lli­ber­tat d’idees, d’acci­ons i de pen­sa­ments dins i fora del marc par­la­men­tari.

Va ser Casals qui es va encar­re­gar de recor­dar: “Cata­lu­nya va tenir el pri­mer par­la­ment democràtic molt abans que Angla­terra. I fou al meu país on van exis­tir les pri­me­res naci­ons uni­des.” Parau­les fruit d’una història i d’una rea­li­tat que con­vin­dria que certs polítics espa­nyols actu­als tin­gues­sin ben pre­sents mal­grat la volun­tat rei­te­rada i mani­festa de pre­sen­tar Cata­lu­nya i els cata­lans com un país i un poble als antípodes d’aquests sen­ti­ments. Davant d’aquesta acti­tud per­sis­tent, crec que no ens cal res més que per­se­ve­rar en el nos­tre objec­tiu, man­te­nir-nos tos­su­da­ment alçats i obs­ti­nats fent ban­dera d’aques­tes eines que ens han carac­te­rit­zat sem­pre com a poble: la pau, la justícia i la lli­ber­tat.