Sociologia de la revolució catalana (VI)
Els intel·lectuals són figures assenyalades en les societats occidentals. En realitat, en totes, però en les occidentals potser és més evident. Fa segles que influeixen sobre l’esdevenir social amb les seves doctrines, les seves idees, els seus mites. Elaboren teories sobre la política que els polítics mai prenen en consideració, tot i que sembli que ho facin i, de vegades, desencadenen moviments que canvien el món. Per això, i a pesar del caràcter conflictiu de la política, els intel·lectuals segueixen sent influents.
La qüestió és quina funció tenen els intel·lectuals en la revolució catalana. Aquí apareix la primera divisió, segons si es tracta d’intel·lectuals espanyols o catalans. I, en el cas dels espanyols, segons si són de dretes o d’esquerres. Els de dretes presenten una imatge combativa del conflicte Espanya-Catalunya, com una rebel·lia delictiva i una traïció a la nació espanyola que han de ser tractades per la via penal. No hi ha res a objectar a l’ordre constituït i qui ho faci és un delinqüent. Òbviament, sol·licitar d’ells una aportació sobre què proposen per a una Espanya desposseïda de Catalunya és perdre el temps perquè no donen cap versemblança a aquesta hipòtesi. El conservadorisme no sol ser agònic.
Els intel·lectuals espanyols d’esquerres tenen un greu problema que no saben com resoldre. Alguns, molt pocs, s’han pronunciat públicament a favor de la llibertat dels presos polítics i poca cosa més. Del conflicte en general prefereixen no parlar-ne, perquè els enfronta a les seves contradiccions. Com a gent d’esquerres són respectuosos amb els que tenen opinions diferents. Tanmateix, són espanyols i, el més important, se senten espanyols i, per tant, no poden entendre que algú no ho vulgui ser. Per això prefereixen no parlar-ne, guardar un dolorós silenci. Com també prefereixen no especular sobre què proposarien per a una Espanya sense Catalunya. Tampoc ells visualitzen aquesta possibilitat, la qual cosa és la prova evident que, pel que fa a Catalunya, no hi ha diferències entre l’esquerra i la dreta espanyola. Ni entre els seus intel·lectuals.
Pel que fa a la banda catalana, la cosa canvia. Els intel·lectuals catalans poden ser, evidentment, d’esquerres i de dretes, però també poden ser independentistes o no, i això dona un quadre de doble entrada amb quatre possibilitats. Els no independentistes fan causa més o menys comuna amb els intel·lectuals nacionalistes espanyols, i no són gaire exigents en les afinitats electives. En realitat, es consideren espanyols i, com a tals, se senten ofesos, despullats del seu essencial nacional, sense ni una sola consideració cap als que, al seu torn, ho estan del seu.
Només en el cas dels intel·lectuals independentistes es dona una confluència entre esquerra i dreta en l’objectiu que porta a una elaboració teòrica gens menyspreable sobre de quina manera i quin contingut tindrà la República Catalana. Hi ha diverses línies d’acció col·lectiva preparant avantprojectes de Constitució, una tasca típica d’intel·lectuals. Igualment, són molt actives les associacions de professions liberals. I hi ha una àmplia representació de periodistes i intel·lectuals mediàtics a favor de l’independentisme. Aporten imaginació i creativitat i donen al moviment interès i originalitat. En canvi, el sector més acadèmic de la intel·lectualitat té un pes escàs. Potser té a veure amb un conservadorisme inercial d’aquest gremi, temerós de precipitar-se a l’hora d’extreure conclusions i, sobretot, temorós d’apostar pel cavall perdedor en una carrera que no veuen gens clara a causa dels seus prejudicis. I potser també té a veure amb la seva tendència egoista a tancar-se a la seva torre d’ivori deixant que a les barricades hi vagin altres, però anant després al repartiment de trofeus.
És important, no obstant això, que la intel·lectualitat acadèmica s’incorpori al projecte independentista, després de vèncer desconfiances, ara que és temps de dibuixar futurs que sempre tindran una dimensió utòpica. Igualment els correspon teoritzar sobre una revolució de nou encuny que s’ha anat desenvolupant i imposant en contra de nombrosos vaticinis, entre els quals, el seu.
