De cara al judici

Tant per petició de les defenses com dels mitjans de comunicació, el judici de l’1-O es retransmetrà per televisió. Més enllà de la influència cinematogràfica americana, la litúrgia que acompanya qualsevol judici, la posada en escena, la coreografia, la vestimenta conformen tot un llenguatge de poder per si sol. No em refereixo tan sols a les perruques dels lletrats britànics, a jurar amb una mà sobre la Bíblia, al seient de l’acusat o del testimoni per sota del del magistrat (a excepció de Mariano Rajoy, que va tenir el privilegi de no haver d’alçar la mirada per contestar) o a l’objecte de les pauses... També a com els advocats aconsellen els seus clients, segons el cas, una roba o una altra o una actitud o una altra per presentar-se davant del jutge.

“La història m’absoldrà.” L’al·legat de Fidel Castro estava tan pensat i meditat com la seva estratègia estètica: en ser advocat va fer servir el seu dret a vestir la toga. L’efecte visual era brutal: com un tribunal havia de jutjar un home de dret? Baltasar Garzón va seguir la mateixa fórmula i es va presentar per ser jutjat davant del Suprem, d’igual a igual, amb les punyetes. Tanmateix, a Francesc Homs també li van donar l’oportunitat de fer servir la toga, però la va declinar. En el seu cas, com que mai havia exercit la professió, més que una ofrena semblava un parany: disfressar-lo. “Protesto perquè m’han tret tota la meva roba i m’han vestit amb una altra d’humiliant, cas mai vist pels funcionaris. El jutge refusa concedir-me un vestit per comparèixer davant del tribunal per estar també embargats tots els meus béns. Ni un parell de mocadors de butxaca he pogut obtenir”, protestava Francesc Ferrer i Guàrdia en les cartes que el pedagog, condemnat a mort arran de la Setmana Tràgica, va poder adreçar als seus companys europeus perquè l’ajudessin a defensar la seva innocència davant dels tribunals. Una de les seves principals preocupacions i denúncies era que l’haguessin caracteritzat com un “delinqüent comú”. Potser ja pensant en la futura programació, l’altre dia un catedràtic de dret processal d’una universitat barcelonina va escriure: “Jutges de tot el món creuen que saben si un testimoni diu la veritat simplement veient-lo declarar. És totalment fals. Ningú pot saber si algú menteix mirant els seus gestos. En tot cas, els jutges no estan capacitats per percebre el llenguatge no verbal, suposant que existeixi.” Del “suposant que existeixi” encara ric (es veu que aquest home no saluda amb la mà, ni es posa vermell, ni sua, ni se li eriça la pell ni cap altra cosa, ni abans d’aprendre a parlar es comunicava amb la seva mare...). Ara bé, sobre el que els jutges creuen que saben podríem discutir durant hores... No pretenc suggerir que la justícia també sigui víctima d’estereotips i prejudicis, no: és que ho afirmo. Els gestos no són proves incriminatòries, són indicis. Mai un analista en llenguatge silenciós dictaminarà que una persona està mentint; afirmarem, amb tota la rotunditat que ens donen milers d’estudis i investigacions científiques, que segons determina l’expressió corporal (inconscient) no està sent sincer. I com que no som pitonisses, mai sabrem el motiu o les raons que porten un individu a no voler dir la veritat.

Tots jutgem per l’aspecte. Mentre l’encert en aquest prejudici resulta vital per a la supervivència de la resta d’animals, per als humans avui dia ja no sembla una qüestió de vida o mort. Ens agradi o no, triguem entre 40 segons i 4 minuts a fer-nos una idea predeterminada d’una persona. No cal que hi hàgim intercanviat ni una sola paraula, però la seva roba i la seva expressió corporal ja ens ofereixen tot un seguit d’informació prèvia (gènere, edat, nacionalitat, professió...) que ens farà confiar o no i valorar-la segons la nostra personalitat, experiència i creences.

Desconec si a la facultat de dret cap professor adverteix els futurs jutges que mai aconseguiran ser del tot objectius per una raó, segons el meu parer, bastant òbvia, senzilla, contundent i positiva: són subjectes, no objectes. Si la feina dels magistrats només consistís a “aplicar la llei”, un cop memoritzada, qualsevol robot els podria substituir.