Sociologia de la revolució catalana (VII)

El procés cap a la independència de Catalunya té un vessant interior i un d’exterior. El primer és molt variat, i des d’aquest enfocament sociològic ens dediquem a analitzar-lo. No li és inferior l’exterior, al qual també vam dedicar un article en parlar del Consell de la República. El Consell compleix una funció de projecció internacional molt important perquè té una funció institucional.

El vincle que uneix aquests dos àmbits i que els articula en una acció comuna és un element al qual amb prou feines s’ha parat atenció. No obstant això, resulta decisiu a l’hora d’explicar per què la versió independentista del conflicte entre Espanya i Catalunya és hegemònica a l’exterior, per què els frenètics esforços del catalanòfob ministre d’Assumptes Catalans, Borrell, per contrarestar-lo per tots els mitjans el deixen en ridícul.

Es tracta dels expatriats i emigrants, una diàspora de catalans repartits per tot el món que no són pròpiament emigrants econòmics (tot i que n’hi hagi alguns, sobretot des del començament de la crisi), sinó, generalment, treballadors qualificats, professionals, empleats de companyies multinacionals o transnacionals, científics, universitaris... –a banda d’una quantitat immensa de cooperants i voluntaris en un munt de projectes–, que treballen fora de Catalunya per decisió pròpia, quan ho podrien fer aquí. Des de Vancouver, al Canadà, fins a Melbourne, a Austràlia, des d’Antananarivo, a l’Àfrica fins a Vladivostok, a Rússia, trobem departaments de català a les universitats, delegacions d’empreses catalanes, autònoms en projectes propis, oriünds del país en laboratoris científics i projectes solidaris. Són gent amb un grau de mobilització i de participació en el procés independentista igual al d’aquí, i que funcionen com un canal de comunicació de l’interior i com a font d’iniciatives i projectes.

Els catalans expatriats constitueixen una xarxa atapeïda que abraça tot el planeta, publicita el projecte independentista i serveix d’altaveu de l’interior per denunciar la repressió de l’Estat espanyol, l’autoritarisme de les seves institucions, la persecució política i l’opressió cultural que pateix la nació catalana en mans de la metròpoli espanyola. Davant d’això, l’acció repressiva de l’Estat, incapaç de trobar suport en la molt més nombrosa emigració econòmica espanyola, ha de recórrer als funcionaris del Ministeri d’Assumptes Exteriors o a altres servidors públics, com els seus intel·lectuals orgànics a les universitats i els seus aduladors als mitjans, perquè agilitzin i embelleixin un relat sec, despòtic, que repel l’opinió pública internacional per la seva mala fe.

És la Catalunya exterior que, coherent amb la tradició històrica catalana, no depèn d’institucions, organismes oficials, funcionaris, subvencions ni endolls, com l’espanyola, sinó que està alimentada per la iniciativa de la gent, els esforços i l’activitat de la societat civil. Són els catalans disseminats pel món sencer els que, en el context de les seves activitats vitals, es constitueixen en el sector exterior de la República, el vessant internacional d’una ciutadania republicana.

Són els catalans expatriats els que a París, Londres, Washington, Berlín, Tòquio, etc. organitzen actes, manifestacions, debats, propostes per donar a conèixer el conflicte Espanya-Catalunya a tot el món. Ho fan a través de les xarxes, sobretot, cosa que ja sabem, però també de la política analògica. Són els que es dirigeixen als mitjans, formulen preguntes als representats i mantenen viva l’atenció mundial sobre Catalunya.

Com a colofó al que he dit fins ara i clar exemple de la seva pertinença, s’acaba de presentar un nou lloc web, exterior.cat (https://exterior.cat/) amb el declarat propòsit d’explicar “al món què fa Catalunya”. És una iniciativa d’un grup privat, el Grup Comunicació 21, compost per periodistes catalans residents als EUA i que informa, avui en català i demà també en anglès, de les activitats de la Catalunya exterior, dels expatriats a Bèlgica, Luxemburg, els Països Baixos, el Regne Unit, Irlanda, Alemanya, Itàlia i els EUA, de moment, i amb propòsit d’estendre’s a tot el món.