Compte enrere indigne

Els amics de @JudiciFarsa# citen Plató per recordar-nos que “la pitjor forma d’injustícia és la justícia simulada”. Començo agraint-los la tasca i apel·lo a la bonhomia de les persones lectores de La República que entendran la necessitat que sento d’ajornar la publicació de l’article que tenia embastat a manera de fermall de l’Any Europeu del Patrimoni Cultural per fixar la mirada en la gravetat del moment.

El Tribunal Suprem ha comunicat als nostres companys que els cita per anar a judici dimarts vinent, 12 de febrer. Es dona per fet que es desestimarà, també, el recurs presentat per algunes defenses per demanar l’ajornament del judici.

Tot plegat sembla justificar que divendres passat la Carme, la Dolors, els Jordis, en Josep, en Jordi, l’Oriol, en Quim i en Raül fossin traslladats, novament d’una manera indigna, a presons espanyoles. No m’estendré, però sí que vull deixar per escrit que allò que ens arriba de la trobada a Brians ho converteixo en força i esperança de futur. Imagino les abraçades, en projecto la imatge, i són per a mi motor de vida. En aquest sentit vull deixar clar que ni les difamacions ni la voluntat gratuïta de malmetre el capital polític i humà que representa entendre presó, exili i repressió com a part d’un tot indissoluble faran malbé la veritat d’allò que vivim.

Tornant al judici, hi compareixeran testimonis diversos, però no el Borbó que ostenta el rol de cap de l’Estat espanyol. Per motius ben diferents tampoc s’escoltarà la veu del 130è president de la Generalitat i avui president a l’exili. El testimoni de Carles Puigdemont havia estat requerit per algunes defenses amb la voluntat que expliqués amb detall els intents fallits de diàleg que la Generalitat va oferir al govern espanyol fins a l’extenuació.

Els nostres companys veuen en el judici una oportunitat excel·lent per posar de manifest quina és la qualitat del sistema judicial espanyol i, sobretot, una ocasió única per compartir la veritat, per difondre-la. Com va passar amb la vista de qüestions de pronunciament previ, el Suprem oferirà senyal públic del judici als mitjans de comunicació i, per tant, es podrà seguir la vista oral en directe. Ho farem, que no en tinguin cap dubte. Per aquesta raó, el tribunal ha rebutjat que hi hagi observadors internacionals a dins de la sala de vistes. Aquest mateix dimecres, el president de la sala, Manuel Marchena, ha declinat reunir-se amb la plataforma d’observadors International Trial Watch-Catalan Referendum Case (creada expressament per al judici). No obstant això, la plataforma ha dit que, el dia 12, els observadors Dominique Nogueres, Claire Dujardin, Fabio Marcelli, Frederic Ureel i Javier Pérez Royo “seran a la porta del Suprem per poder fer la seva feina”. Aquí sí, gràcies; gràcies per ser-hi.

Escrivia el baró de Montesquieu en la seva obra De l’esperit de les lleis (1748): “En cada estat hi ha tres classes de poders: el poder legislatiu, el poder executiu dels afers que depenen del dret de la gent i el poder executiu dels afers que depenen del dret civil [...] Tot estaria perdut si el mateix home, el mateix cos de persones principals, de notables o del poble, exercís els tres poders: el de fer les lleis, el d’executar les resolucions públiques i el de jutjar els delictes o les diferències entre particulars.” Jo em pregunto: ens trobem avui en aquest punt? Tot està perdut? Vull pensar que no, però si ho faig no és en base a allò que la injustícia espanyola pugui proporcionar-nos, sinó a partir d’allò que la societat catalana sigui capaç de construir.

Dit d’una altra manera: si les sentències del judici que vol decapitar els lideratges del procés són condemnatòries, haurà arribat el moment de plantar-nos com a país i mostrar el nostre dol? I des d’una perspectiva una mica més sectorial, si m’ho permeteu, la cultura respondrà de nou com ho va fer davant l’aplicació del 155 –això és amb resiliència i determinació–? Haurà arribat el moment d’aturar sine die l’activitat festiva i cultural del país exercida d’una manera pràcticament militant des d’organismes públics, privats, associacions i entitats de perfil divers?

Entenc que quan el president Torra adverteix que no podrà acatar sentències que no siguin absolutòries dibuixa aquest escenari d’unitat contra la repressió i la injustícia, aquest “dol de país”. Li farem costat? Serem capaços de demostrar que un país amb la cultura aturada pot ser la màxima demostració de dol comunitari? Crec que puc afirmar que serem capaços d’ensenyar, un cop més, la nostra millor cara.