En el norantè aniversari de les Normes de Castelló

Aquest dissabte, 17 de desembre, l’entitat Castelló per la Llengua culmina la commemoració d’un aniversari rodó i ho fa programant un gran espectacle musical sota el lema Una llengua per guanyar!; una referència fusteriana prou clara que arriba a les acaballes del programa d’activitats oficial de l’Any Joan Fuster. El concert comptarà amb la participació de més d’una desena d’artistes d’estils diversos, tant tradicionals com més pròxims a la cançó d’autor, i té com a objectiu situar la ciutat que va acollir la signatura de les Normes del 32 i l’escena musical i cultural valenciana al centre del debat sobre la necessitat de defensar la unitat del territori lingüístic català i, per extensió, la llengua i la cultura pròpies. De fet, el mes de setembre passat s’avançava, en resposta a una notable expectativa, una de les actuacions principals de dissabte: Al Tall i la Unió Musical del Grau.

Castelló de la Plana esdevé d’aquesta manera seu capital de les accions impulsades per defensar la llengua i la cultura catalanes, i ho és en al·lusió a unes normes que són punt de partida de l’ús del mateix model de llengua a banda i banda del riu Sénia. Les conegudes com a Normes de Castelló o Normes del 32 simbolitzen per si mateixes la unitat de la llengua catalana. En aquest sentit, els impulsors de les accions lúdiques i reivindicatives d’aquests dies expliquen que les organitzen “contra els qui ens volen dividits”, tot recordant la necessitat de mantenir units, si més no lingüísticament, els diversos territoris de parla catalana com a única possibilitat de supervivència del català.

I és que amb el nom de Normes de Castelló o Normes del 32 es coneix l’acord que van signar a Castelló de la Plana, l’any 1932, representants del món de la cultura i del valencianisme polític i institucions culturals de tot el País Valencià. Tal com recorda el filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch al web de la Universitat Jaume I dedicada a aquests fets, “[...] d’ençà de la Renaixença, la societat valenciana –en sintonia amb el conjunt de la catalanitat– va experimentar la necessitat de disposar del registre codificat de la llengua. [...] La solució no podia ser cap més que abraçar la normativització que conduïa l’Institut d’Estudis Catalans, la qual havia estat assumida per elements de la Joventut Valencianista així com, uns anys més tard, per la Sociedad Castellonenca de Cultura. Destaquen els experts que [...] la fita de la normativització era assolida pel País Valencià, a través dels escriptors i les entitats que es mostraren sensibles a la funció social de la llengua del país, mitjançant el document signat a Castelló de la Plana, el 21 de desembre de 1932, el qual hem convingut a identificar amb la denominació de Normes de Castelló”.

És tanta la potència del text citat que, si m’ho permeteu, acabo reproduint-ne un dels seus fragments finals, alhora que us convido no només a (re)visitar-lo, sinó a participar d’una manera activa de les accions que organitza Castelló per la Llengua aquest dissabte. Afirma Pitarch: “Si hom renuncia al llegat d’aquests valencians insubornables –en al·lusió a Gaetà Huguet, Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor, Josep Bausset i tants d’altres–, si hom perd l’horitzó de les fronteres de la llengua –i, pitjor encara, si hom no és capaç de situar la pròpia comunitat lingüística dins el mapa global– aleshores hi ha el risc d’abraçar-se, com a contrapartida, a mites particularistes tals com el de la «identitat exclusiva» o de la «genuïnitat idiomàtica», els quals sovint deriven en la mitificació de fòssils pintorescos i de peculiaritats pseudofolklòriques. Òbviament, l’alternativa del particularisme no admet cap més sanció que la de provinciana, miop i involucionista. Potser una tal alternativa tan sols disposa d’una eixida final, la del secessionisme, la temptació de crear una llengua nova. I val a dir que, per desgràcia, disposem d’indicis que avisen de l’amenaça real d’una tal temptació.” Francament, no es pot dir millor ni apuntar les amenaces presents d’una manera més clara.