El Temps de les Emocions

Ho ha tornat a fer. O per dir-ho encara d’una manera més ajustada, han tornat a fer-ho. Els responsables del portal digital de divulgació cultural El Temps de les Arts han tornat a produir un audiovisual d’altíssima qualitat amb motiu de la convocatòria i la gala del lliurament de la segona edició dels seus premis anuals. Parlem d’una peça que difon la feina excel·lent dels i les creadores i professionals que han estat reconeguts però, sobretot, que traspua una enorme capacitat d’emocionar l’espectador gràcies al talent, l’ofici i el bon gust del realitzador Lluís Danés. He tingut el privilegi de veure’n un premuntatge i us asseguro que no hauríeu de perdre-us l’emissió del lliurament de premis que tindrà lloc el 29 de novembre a les 22 hores –i de manera simultània– per les televisions de parla catalana IB3, TV3, À Punt, Televisió d’Andorra i l’Alguer TV.

Enguany, la gala de lliurament de premis està dedicada a la figura de Joan Fuster i servirà per recordar-nos la potència cultural d’una marca que cal reivindicar com és la dels Països Catalans (“És bo sentir-se lligat a una tribu”, se’ns diu). I igualment “...sense passat no hi ha present ni futur”, ens recorda l’actor Lluís Soler en l’anunci destinat a convocar el major nombre possible d’espectadors davant la pantalla el dimarts 29. Però encara hi ha una frase que m’ha colpit més profundament, i és la que pràcticament clou l’audiovisual: “Hem vist com entortolligant passat i present la cultura creix, amb força, cap al futur.”

Us asseguro que la producció és impecable i faríeu bé de no perdre-us-la pel sol gaudi de la bellesa estètica i l’exaltació cultural. Però igualment, veient-la i difonent-la, donareu suport a les persones que la impulsen i que no són altres que la Fundació Francesc Eiximenis, la Federació Llull (que integren Acció Cultural del País Valencià, l’Obra Cultural Balear i Òmnium Cultural) i la Xarxa Vives d’Universitats.

Ara bé, per no faltar als costums, no tot poden ser bones notícies, i en aquest sentit em veig amb l’obligació de denunciar el poquíssim suport que reben els convocants d’aquests premis. En un context com l’actual i amb una música de fons que no para de recordar-nos la necessitat de ser al costat de la gent, així com els “èxits” pressupostaris que engreixen els recursos de les diverses conselleries del govern de Catalunya, algú pot explicar amb arguments que no siguin, si us plau, de vergonya aliena per què una iniciativa com aquesta ha vist reduïda en un 70% (sí sí, ho heu llegit bé, un 70%) l’aportació del Departament de Cultura de la Generalitat respecte a la primera edició celebrada l’any 2021?

Ho heu llegit bé: s’ha passat d’una aportació de 100.000 euros a una de 30.000 per, insisteixo, un “producte audiovisual” d’un nivell altíssim, que mescla el lliurament dels premis amb actuacions musicals, acompanyades de vegades per dansa tradicional, contemporània, artistes de circ i elements del bestiari que donen vida a les localitzacions.

És evident que la precarietat afecta tots i cadascun dels agents culturals que pretenen fer feina a casa nostra en l’actualitat. I això és gravíssim, perquè un país que no estima (eufemisme per dir que no valora, és a dir, que no paga correctament) els seus artistes és un país destinat al desastre.

Només ens queda tornar a apel·lar a la resiliència del sector creatiu, a la seva passió, mentre no arriben les explicacions –que haurien de ser innegociables–. Això sí, tot té un límit, i si no revertim aviat aquesta situació de precarietat, és probable que ens sigui de nou manllevat ja no el dret, sinó el plaer d’accedir a aquest tipus d’espectacles visuals que són a la vegada el reflex d’un compendi de manifestacions culturals que expliquen qui som, d’on venim i quina direcció volem emprendre no només de manera individual sinó col·lectiva. Una llàstima, un cop més.

Sigui com sigui, l’enhorabona als premiats i, igualment, als creadors d’aquest projecte d’una importància cabdal.