Clar, i en català

Vagi per endavant, i en primer lloc, la meva felicitació més sincera als impulsors de les candidatures de reconeixement a l’ofici de raier, les festes de l’os i als tocs manuals de campanes que han estat declarats, després d’anys de feina silent i ben feta, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco en el context de la 17a Reunió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial d’aquest organisme, que se celebra aquests dies a Rabat, al Marroc. N’he parlat ja abastament en aquest mateix mitjà, del que representen per a mi ambdues manifestacions, molt singularment dels lligams d’amistat que m’uneixen als companys de la Pobla de Segur, i per tant no m’hi estendré més, però, en tot cas, deixeu-me manifestar felicitat màxima per aquest merescudíssim reconeixement que cal entendre com una oportunitat imperdible per (re)impulsar unes tradicions que ens defineixen i que són avui present i futur de les comunitats que les han vist néixer.

En contraposició a aquesta felicitat, comparteixo que m’he llegit amb atenció les ja famoses –per comentades i amplificades amb entusiasme per part de la parròquia mediàtica afí al govern de l’actual Generalitat– cent mesures que inclou el document El català, llengua de país i que es van presentar dimarts en el noble marc de l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona.

De debò que és per llogar-hi cadires. De les cent mesures que, suposadament, han de servir-nos per blindar l’ús i la presència de la nostra llengua, el primer que sobta al lector ansiós de descobrir-hi la recepta miraculosa és que la majoria ja fa anys que s’apliquen i, si som on som, cal entendre que potser ens referim a accions d’un impacte/èxit relatiu (per ser benèvol). Per tant, rebaixem les expectatives.

Com us deia, la lectura del document traspua tota l’estona una realitat que no per dura hem de deixar de verbalitzar, i és que seguim tenint un estat (l’espanyol) en contra de la pluralitat lingüística. Un altre fet que faríem bé de no oblidar és que durant els darrers vint anys han tingut responsabilitats de govern partits tan diversos com Junts/òrbita de l’antiga Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, el PSC i els diversos partits –de sigles impossibles de recordar per a mi– pròxims als comuns/antiga Iniciativa per Catalunya... Tots han tocat cuixa, com deia, en algun moment i, per tant, tots, sense excepció, són corresponsables de la situació que tenim en aquests moments. No s’hi val, tampoc, assenyalar sempre els parlants i les entitats, perquè les 303 agrupacions inscrites al Cens d’entitats de foment de la llengua catalana prou que fan per vetllar-ne pel coneixement i l’ús, sota el (bon) guiatge d’Òmnium Cultural i de Plataforma per la Llengua.

També vull posar en valor que els Consorcis per a la Normalització Lingüística han jugat un rol clau en tant que primer punt d’acollida/referència per a les persones que volen aprendre català i, per contra, han estat històricament menystinguts (que vol dir també infrafinançats). Això explica, tot i que només en part, que no s’hagi atès prou bé el milió i mig de persones nouvingudes que s’han interessat per aprendre la nostra llengua.

Repetim-ho per si no ha quedat prou clar: el català és cosa de tots. I aquest tots inclou la totalitat de la ciutadania que conforma la nostra comunitat cultural, però també la totalitat de territoris on es parla la nostra llengua, el català. Perquè sense llengua, no hi ha nació. I sense nació, tinguem-ho ben clar, no tindrem mai un estat propi. Els qui volen que no el tinguem, ho saben i actuen en conseqüència. Hi sabrem respondre, nosaltres, a la seva acció? Si ho fem, si us plau, responem amb claredat, valentia i, naturalment, en català.