Més imatges del judici
Oriol Junqueras no s’havia girat per saludar el president de la Generalitat. Aquesta va ser la imatge que més comentaris i interpretacions va generar el primer dia del judici del procés. Segons la mateixa fotografia, tampoc s’immutaven per l’arribada de Quim Torra ni Carles Mundó ni Santi Vila (que mirant al sostre amb els ulls tancats semblava que hagués entrat en una mena de trànsit... més enllà del que comporta haver de seure amb la resta d’acusats, antics companys de qui un dia es va desempallegar), però ells dos no interessaven. Ja que els canvis físics dels nou polítics presos no eren extremats i no donaven per a llargues hores de tertúlies morboses, tocava explotar la teroria de la mala relació entre el líder d’ERC i els de JuntsxCat. I no servia de res advertir que aquest judici visual era precipitat, perquè només es tractava d’una instantània captada i filtrada per l’agència EFE (única càmera fotogràfica que pot prendre captures durant el judici) i, a més, no disposàvem tampoc de cap altre registre audiovisual del que havia passat abans o després d’aquell moment en concret per corroborar la teoria de la mala maror (encara que alguns testimonis van assegurar que el president Torra i Oriol Junqueras es van abraçar després).
Tot i que es va rumorejar que algun pres polític podia seure darrere del seu advocat per tenir-hi contacte permanent, finalment els dotze acusats es van situar davant del tribunal (cara a cara). Visualment, la campanya internacional dels independentistes Jo acuso (els demòcrates contra l’Estat) no podia ser més il·lustrativa. De manera encertada, els consellers presos duien la insígnia del govern de la Generalitat i l’accessori encara reforçava més aquesta lectura: un govern legítim jutjat en democràcia per deixar votar la ciutadania...
Els somriures sarcàstics de Jordi Cuixart, que semblaven cridar “quin disbarat tot plegat”, van animar la primera jornada. Tampoc va sorprendre que a Jordi Sànchez se li escapés el riure en escoltar Marchena afirmar: “Aquest tribunal serà generós.” El jutge del TS es referia al temps que faria servir Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, per desenvolupar les qüestions prèvies, però venint del magistrat era com un acudit.
El groc va tenir cabuda a les llibretes de Sànchez i Forcadell. També en un bolígraf i en els Post-it de la defensa; així com a la rojigualda que presideix la sala. L’advocat de Vox, però, només es va fixar en el llaç groc que lluïa a la solapa de l’americana un dels acusats, Jordi Sànchez. L’acusació pública demanava al tribunal que es prohibís aquell símbol ideològic a la sala; és clar que si ens hem de posar primmirats, per aquesta mateixa petició, també caldria fer desparèixer la polsera de la bandera espanyola que sempre porta Javier Ortega Smith al canell i la gomina que caracteritza i bruteja el cap (i qui sap si el raonament) dels dos representants de Vox a la sala...
Com el pla era tancat, els espectadors ens entreteníem el segon dia com podíem. I rere els membres del tribunal i la fiscalia observàvem una gran muralla de documents apilats. És ben bé que dins el TS s’ha paralitzat el temps i no ha arribat ni la tecnologia, ni la digitalització, ni un llapis de memòria. Vinga a talar arbres i deixar-nos sense oxigen! Marie Kondo no hauria permès aquest tipus de posada en escena, i menys en un judici en què cal mantenir un ordre i no perdre els papers. La presència de la japonesa hauria estat del tot oportuna. Almenys hauria donat les gràcies a l’edifici del Suprem, del segle XIX, i potser ens hauríem reconciliat amb aquell tarannà tan ranci.
El tercer dia, malgrat que la realització només permet observar a qui té el torn de paraula (fet que resta informació i transparència perquè no es dona la possibilitat d’analitzar les expressions d’escolta dels altres protagonistes), en aquell moment, durant la declaració d’Oriol Junqueras, el president d’ERC s’ho va fer venir bé. El republicà va defensar la permanent, absoluta i total disponibilitat de les forces independentistes al diàleg llançant la imatge mental d’uns opositors que mai han volgut seure a la taula. La idea de “la cadira buida” era perfecta, ja que el pla només mostrava Junqueras assegut sol sense cap interlocutor.
Continuarà...
