CURSA D’ARMAMENT

En els dar­rers anys, sem­bla que s’ha ini­ciat una cursa d’arma­ment de resul­tats impre­vi­si­bles i que a finals del desem­bre pas­sat va mar­car una nova fita quan Vladímir Putin va anun­ciar que Rússia dis­po­sava d’un nou míssil hipersònic, l’Avan­gard (9M729), que ateny una velo­ci­tat supe­rior a vint vega­des la del so i és capaç de superar els sis­te­mes de defensa antiaèria i antimíssils de l’ene­mic (una referència implícita als Estats Units). L’Avan­gard havia estat llançat des d’una base del sud dels Urals per atènyer 6.000 quilòmetres després el seu objec­tiu a la península de Kamt­xatka. El pre­si­dent rus també va reve­lar que el pro­jecte s’havia començat a desen­vo­lu­par després del juny del 2002, quan el pre­si­dent dels Estats Units, George W. Bush, va deci­dir aban­do­nar uni­la­te­ral­ment el Trac­tat sobre Míssils Anti­balístics (ABM) sig­nat el 1972 per Ric­hard Nixon i Leo­nid Bréjnev. Aquest acord limi­tava el nom­bre de míssils anti­balístics uti­lit­zats per defen­sar-se con­tra els míssils de càrrega nuclear, però Bush volia posar fi a aquesta limi­tació per desen­vo­lu­par un escut antimíssils que a par­tir d’una xarxa de radars i satèl·lits fos capaç de detec­tar el llançament de míssils ene­mics i inter­cep­tar-los amb antimíssils llançats des de l’espai o des de bases ter­res­tres o vai­xells.

La res­posta del pre­si­dent Donald Trump no es va fer espe­rar, i l’1 de febrer d’enguany anun­ci­ava que els Estats Units aban­do­na­ven el Trac­tat INF sobre for­ces nucle­ars de rang mitjà sig­nat per Ronald Rea­gan i Mikhaïl Gor­bat­xov el desem­bre del 1987, que va ser el pri­mer acord efec­tiu de reducció d’armes nucle­ars de tota la història. A l’acord s’hi havia arri­bat després d’anys de pro­tes­tes paci­fis­tes arran de la ins­tal·lació de míssils nucle­ars d’abast mitjà (entre 500 i 5.500 quilòmetres) a banda i banda del teló d’acer que eren una amenaça per als països euro­peus. El 2 de febrer, la Fede­ració Russa també sus­pe­nia el trac­tat. Sus­pensió que, si no es rene­go­cia, serà defi­ni­tiva d’aquí a sis mesos. Trump, però, va més enllà i insi­nua que Was­hing­ton es pot negar també a rene­go­ciar el Trac­tat de Reducció d’Armes Estratègiques (STAR III) sig­nat per Barack Obama i Dmi­tri Medvédev el 2010 pel qual es com­pro­me­tien a reduir en dos terços l’arse­nal atòmic en deu anys. Trump i Putin han posat així fi als esforços de més de tres dècades per reduir els arse­nals nucle­ars al món. En aquests anys, el total d’armes nucle­ars ha cai­gut d’entre 65.000 i 70.000 en el seu moment màxim –a mit­jan dels anys vui­tanta– fins a 14.465 a començaments del 2018 (SIPRI Year Book 2018). Segons el think tank suec, aques­tes armes nucle­ars es repar­tei­xen entre nou estats: Rússia, 6.850; els Estats Units, 6.450; França, 300; la Xina, 280; el Regne Unit, 215; el Pakis­tan, 145; l’Índia, 135; Israel, 80, i Corea del Nord, 15. Rússia i els EUA con­cen­tren, doncs, el 92% del total, però, en cas de con­flicte entre dues o més potències nucle­ars menors, n’hi hau­ria prou per pro­vo­car un hivern nuclear de con­seqüències catastròfiques més enllà de les vícti­mes direc­tes de la con­fron­tació.

Per jus­ti­fi­car aquest bru­tal pas enrere, les dues potències s’han acu­sat d’incom­pli­ments del Trac­tat INF. És una excusa que convé tant a Mos­cou com a Was­hing­ton, perquè la rea­li­tat és més com­plexa. Avui, a diferència de la dècada dels vui­tanta, el club nuclear inclou països que no són sig­na­ta­ris ni del Trac­tat INF ni de l’STAR III i que, per tant, no estan sub­jec­tes a les limi­ta­ci­ons que aquests trac­tats impo­sen. I, sobre­tot, hi ha una demanda poten­cial de míssils hipersònics (amb o sense cap nuclear), ja que la seva velo­ci­tat els fa molt difícils de detec­tar i d’aba­tre.