Procés a una nació

En la història hi ha molts pro­ces­sos famo­sos que han plan­te­jat qüesti­ons espi­no­ses jurídiques, polítiques, ètiques, filosòfiques: el de Sòcra­tes, el de Joana d’Arc, el de Tho­mas More, el de Drey­fus. Pot­ser en una altra dimensió, o pot­ser en la mateixa (qui ho sap?), aquest judici polític per l’1-O és trans­cen­den­tal.

Per això, la pri­mera sor­presa arriba en veure com es tracta mediàtica­ment. A Cata­lu­nya se segueix en directe, inin­ter­rom­pu­da­ment en ràdios i tele­vi­si­ons, com la notícia més impor­tant. No així a Espa­nya, on està mediàtica­ment absent a tots els efec­tes. És una cosa molt sig­ni­fi­ca­tiva a l’hora de valo­rar la infor­mació que cada part té res­pecte a l’altra, a Cata­lu­nya i a Espa­nya. I, de retruc, la com­petència tècnica que pos­se­ei­xen els inter­vi­nents, les acu­sa­ci­ons i els acu­sats, així com els seus res­pec­tius graus de conei­xe­ment sobre allò de què par­len.

Els mit­jans no el retrans­me­ten a Espa­nya, però sí que fan, sense parar, tertúlies, comen­ta­ris, debats, tots uni­o­nis­tes, en els quals es car­rega con­tra l’inde­pen­den­tisme, s’embe­lleix la lamen­ta­ble acti­tud de les acu­sa­ci­ons i es demana sang. Aquesta situ­ació recorda molt a les dic­ta­du­res comu­nis­tes: els lli­bres crítics occi­den­tals esta­ven rigo­ro­sa­ment pro­hi­bits, però la gent tenia accés a una infi­ni­tat de comen­ta­ris i refu­ta­ci­ons molt sàvies...

Accés directe a la infor­mació, no; accés a la doc­trina, sí. És la manera catòlica d’actuar. No cal lle­gir la Bíblia, ni els Evan­ge­lis. Només cal el cate­cisme. Avui el cate­cisme s’admi­nis­tra per les tele­vi­si­ons, de vega­des en dosis reforçades, com quan apa­reix el bisbe Reig dient bar­ba­ri­tats con­tra gent que no li ha fet res.

El judici, però, és una bomba intel·ligent de des­trucció retar­dada. El recurs del rei per donar apa­rença de solem­ni­tat a la tra­pe­lle­ria d’aquest procés inqui­si­to­rial, amb la bom­bo­lla del congrés mun­dial, revela la feblesa del règim de la III Res­tau­ració.

No tenen sen­tit del ridícul. El monarca irromp a la mei­tat del procés mos­trant la seva com­plaença per l’acció dels seus jut­ges, ja que aquests apli­quen dili­gent­ment la justícia del príncep. I així des­tru­eix l’última ombra de pos­si­bi­li­tat de creure en la inde­pendència d’aquesta justícia. Que el príncep no deixi de par­lar de la Cons­ti­tució i de la democràcia no can­via res. La seva legi­ti­mi­tat no és supe­rior, sinó infe­rior, a la de l’inde­pen­den­tisme català a l’hora de recla­mar pacífica­ment i democràtica­ment un dret que s’ha reco­ne­gut als esco­ce­sos.

El procés és una farsa perquè es dona en dos uni­ver­sos dis­cur­sius abso­lu­ta­ment ali­ens. El procés penal exi­geix la res­pon­sa­bi­li­tat als acu­sats intuitu per­so­nae, de manera indi­vi­du­a­lit­zada i directa, però els acu­sats no han rea­lit­zat els actes que se’ls retre­uen per raons per­so­nals, sinó en com­pli­ment d’un man­dat col·lec­tiu, com a repre­sen­tants democràtica­ment elec­tes. No hi ha cap coin­cidència de plan­te­ja­ments.

L’acu­sació intenta cons­truir arti­fi­ci­al­ment uns delic­tes, encai­xant amb un inver­sem­blant calçador com­por­ta­ments no delic­tius només per ocul­tar que el procés és un procés polític con­tra l’inde­pen­den­tisme. Per això sur­ten les fac­tu­res, els tuits i, d’aquí a poc, els gra­fits als lava­bos de la car­re­tera.

Tan­ma­teix, els acu­sats han apro­fi­tat la cir­cumstància per lliu­rar una bata­lla per la seva causa que gua­nyarà molta legi­ti­mi­tat sigui quina sigui la seva des­ti­nació pro­ces­sal. Perquè, en cas que no hi hagi abso­lució amb tots els pro­nun­ci­a­ments favo­ra­bles, aquest procés serà el pri­mer d’altres en un país on el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat es declara dis­po­sat a anar a la presó per la inde­pendència de Cata­lu­nya.

És indi­fe­rent, diuen els jut­ges, els acu­sats han de res­pon­dre per­so­nal­ment i indi­vi­du­a­lit­za­da­ment. És indi­fe­rent, diuen els acu­sats, els jut­ges no els jut­ja­ran a ells, sinó els seus repre­sen­tats. No jut­ja­ran els acu­sats, sinó el poble que repre­sen­ten, la nació cata­lana.

I això és el que dona al procés l’aspecte de bar­reja de farsa i judici per a la història. Per des­comp­tat, la farsa per a Espa­nya; la història, per a Cata­lu­nya. No val la pena insis­tir en l’evidència: el procés és una farsa, com tota apli­cació de la “justícia de l’ene­mic”.