I al centre de tot, el patrimoni

“Que tots els catalans de bona voluntat ens acompanyin en la nostra obra de cultura, si més no, amb aquella assistència moral, sempre tan plena d’eficàcia. Que pensin que l’obra de cultura ha d’ésser l’obra de tots, i que en ella hi va l’ànima de Catalunya.”

Ventura Gassol (fragment d’entrevista – L’obra cultural de la Generalitat, 1932)

Recupero el compromís adquirit fa unes setmanes d’aprofundir en una de les qüestions (i dels reptes, al meu entendre) més rellevants de la política cultural actual en l’àmbit mundial i que no és altra que l’estudi, la preservació i la difusió del nostre patrimoni, entès sempre des d’un doble vessant: material i immaterial.

La cloenda fa un parell de setmanes, a Barcelona, de la commemoració vinculada a l’Any Europeu del Patrimoni Cultural, efemèride a la qual fins i tot la mateixa Unió Europa ha reconegut –i beneït– ramificacions en el temps més enllà de l’any 2018, em permet posar en valor els aspectes cohesionadors i profundament transformadors d’aquest negociat. El patrimoni cultural és una oportunitat de present i de futur i l’hem de situar al centre de les polítiques culturals públiques en l’àmbit europeu.

Manllevo les paraules del comissari europeu d’Educació, Cultura, Joventut i Esport, Tibor Navracsics, perquè resumeixen de manera exacta l’essència d’allò que ens ocupa: “El patrimoni cultural no és només l’herència del passat, també és un recurs per al futur.” Ho subscric absolutament: la connexió entre passat, present i futur s’endevina avui més necessària que mai. I és aquí on resulta imprescindible apostar de manera ferma (això vol dir invertir) en l’estudi i l’anàlisi d’aspectes culturals tangibles i intangibles del nostre passat que ens permetin donar resposta a qüestions presents, així com preveure’n de futures.

A Catalunya, tot i les mancances que es desprenen d’un pressupost raquític amb relació a la cultura, les qüestions patrimonials han estat prioritzades en moltes ocasions pel govern (de perfil i color distints) de la Generalitat. No obstant això, una visió tradicional –entesa com aquella que ha prevalgut de generació en generació– del patrimoni fa que ens fixem de manera principal en el patrimoni material. S’entén atesa la inversió enorme que s’ha fet i que cal continuar fent en aquest àmbit. Permeteu-me, però, que vulgui enfocar el debat en aquells aspectes immaterials que considero igualment importants i que em permeten aturar-me, d’una banda, en casos d’èxit i, de l’altra, en l’assumpció d’un compromís de futur.

En relació als casos d’èxit vull posar en valor l’obtenció del reconeixement obtingut aquests darrers anys per part de la Unesco amb relació al patrimoni immaterial. Aquest organisme ha inclòs en la seva llista representativa de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat tradicions com les falles (2016) o, més recentment, l’art de la pedra seca (2018). En aquest darrer cas, la proposta va ser inclosa el novembre passat gràcies a una candidatura conjunta avalada per Xipre, Grècia, Croàcia, Eslovènia, Suïssa, Itàlia, França i, és clar, l’Estat espanyol, al qual Catalunya encara s’ha d’adreçar per vehicular les seves iniciatives. Sigui com sigui, són dos reconeixements que premien expressions de creativitat col·lectiva i que volen preservar les arts i els oficis tradicionals. Hi veig, en aquest fet, una oportunitat de comunicació i de diàleg ciutadà que premia la tasca dels nostres predecessors i afavoreix la recuperació d’elements singulars del nostre context social, cultural i econòmic.

El segon dels aspectes que vull posar en valor no és tan reeixit, però sí que em permet formular un compromís de futur. Aquests dies llegíem a través de les xarxes que el 17 de febrer del 1935 l’Orquestra Pau Casals organitzava al Palau de la Música Catalana un homenatge a compositors del país: Francesc Pujol, Enric Morera, Joaquim Zamacois, Jaume Pahissa, Joaquim Serra, Enric Casals... Aquesta efemèride, sumada a l’homenatge a la figura i obra d’Eduard Toldrà amb què es va cloure la commemoració catalana de l’Any Europeu del Patrimoni Cultural, obren de nou el debat a l’entorn del patrimoni musical català. Una qüestió que ha ocupat el meu temps i la meva voluntat durant anys i a la qual espero haver pogut contribuir facilitant iniciatives com la recuperació de peces del teatre líric català d’Enric Morera i de Joaquim Serra, de gran qualitat i que incomprensiblement han dormit durant anys als nostres arxius. El repte és majúscul, per manca de diners, sí, però no principalment: si volem fer alguna cosa rellevant en aquest àmbit hem de superar la fragmentació del sector, treballar units (prou de capelletes) i en base a un projecte sòlid, ambiciós, internacional i a mitjà termini. Només així farem justícia al molt talent que ens ha precedit, que tenim localitzat actualment i que, n’estic segur, sabran recollir les generacions futures. Comprometem-nos-hi, doncs.