DIGNITAT

“(...) En lle­mosí sonà lo meu pri­mer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia; en lle­mosí al Senyor pre­gava cada dia, e càntics lle­mo­sins somi­ava cada nit. Si quan me trobo sol, parl amb mon espe­rit, en lle­mosí li parl, que llen­gua altra no sent, e ma boca lla­vors no sap men­tir ni ment, puix sur­ten més raons del cen­tre de mon pit.”

La pàtria, Bona­ven­tura Car­les Ari­bau.

Dilluns vam inau­gu­rar a la seu del Par­la­ment Euro­peu, a Brus­sel·les, l’expo­sició produïda per la Pla­ta­forma per la Llen­gua i que es titula El català, la cator­zena llen­gua més par­lada a Europa. La tro­bada, pre­ce­dida per la polèmica de fa uns dies arran que l’Euro­cam­bra en pro­hibís l’exhi­bició al·legant “exces­siva pro­xi­mi­tat de les elec­ci­ons del 28-A”, va cris­tal·lit­zar en l’entrada del 130è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, Car­les Puig­de­mont, per pri­mera vegada d’ençà de l’inici del seu exili forçat, a les dependències de la Unió. No només, però: el vam acom­pa­nyar, amb un orgull que em resulta difícil de tra­duir en parau­les, els seus antics con­se­llers i actu­als com­panys de tra­jecte vital i polític, Clara Pon­satí, vin­guda expres­sa­ment des d’Escòcia, i els amics Merit­xell Ser­ret i Toni Comín. “Això no va de drets lingüístics, va de drets en gene­ral: de lli­ber­tat i democràcia”, va asse­gu­rar Puig­de­mont, flan­que­jat també per un grup nombrós d’euro­di­pu­tats de tots els grups i de repre­sen­tants de la soci­e­tat civil.

Vam acce­dir a fer-nos una foto­gra­fia de grup a manera de fer­mall d’aquesta tro­bada ami­cal, en allò més sem­blant a la imatge de res­ti­tució del que ja gai­rebé ningú recorda com a govern legítim. Ara (com abans) que més d’un i de dos volen afe­blir-nos, amb un calen­dari ple de cites elec­to­rals de gran rellevància, i enmig de la cele­bració del judici de la ver­go­nya (o direc­ta­ment de la -no- política-ficció), ens va sem­blar una bona manera de rei­vin­di­car la dig­ni­tat d’allò que resta, en l’espai de lliure expressió euro­peu, d’un govern que no entén la seva acció sense vin­cu­lar-la direc­ta­ment a l’immens sacri­fici per­so­nal dels com­panys i les com­pa­nyes jut­ja­des aquests dies al Suprem.

En l’àmbit expo­si­tiu, la mos­tra posa en valor dades relle­vants com ho són el fet que el català es parla en qua­tre estats euro­peus: Espa­nya, Andorra, Itàlia (l’Alguer) i França (la Cata­lu­nya Nord). Però no només: resulta sig­ni­fi­ca­tiu que un 57% de la població vegi tea­tre en català, que l’any 2017 s’hagin edi­tat fins a 10.000 lli­bres en català (atenció amb la dada: el català és la vint-i-dosena llen­gua més traduïda arreu del món), així com publi­cat més d’un miler d’àlbums musi­cals en català (dades, en aquest cas, del 2016). L’expo­sició recorda també que el sis­tema d’immersió lingüística en català asse­gura que els nens i les nenes esco­la­rit­zats apren­guin tant el català com el cas­tellà i recorda com el fet de conèixer el català té un impacte posi­tiu en les polítiques d’inte­gració social i cul­tu­ral, en espe­cial en soci­e­tats d’aco­llida com és la cata­lana. Més d’un 70% dels tre­ba­lla­dors de Cata­lu­nya usen el català a la feina, idi­oma cada vegada més pre­sent en l’espai digi­tal, com recor­den diver­sos dels pla­fons de l’expo­sició.

Tot és millo­ra­ble, en aquest vida, però sí que em vull atu­rar en unes dades que em sem­blen d’un impacte majúscul: el català el par­len 10 mili­ons de ciu­ta­dans euro­peus. Ho heu lle­git bé. No obs­tant això, la força del nom­bre en relació amb els par­lants no s’ha traduït en aquest cas en l’ofi­ci­a­li­tat del català a Europa. Ni tan sols al mateix Estat espa­nyol, que no reco­neix com a ofi­cial el català a Espa­nya tot i que el par­len un 17% dels seus ciu­ta­dans –com tam­poc reco­neix el gallec que par­len el 7% dels ciu­ta­dans ni el basc que és par­lat per un 2% de la població.

Això passa en un estat que es defi­neix garan­tista i de dret; passa perquè es vul­nera de manera fla­grant l’arti­cle 6.3 de l’Esta­tut vigent que obliga el govern espa­nyol i el català a faci­li­tar aquesta ofi­ci­a­li­tat. Passa tot i les 114 sentències judi­ci­als dic­ta­des en con­tra de la llen­gua cata­lana. I és que el català, el gallec i el basc només són ofi­ci­als a les seves res­pec­ti­ves regi­ons –com els agrada dir-ne als espa­nyols–. I, com és sabut, hi ha àmbits en què la vul­ne­ració dels drets lingüístics dels cata­la­no­par­lants resulta espe­ci­al­ment greu: em refe­reixo al judi­cial, per exem­ple, atès que el català no és un requi­sit per exer­cir la pro­fessió a Cata­lu­nya.

La rea­li­tat s’ende­vina de vega­des exces­si­va­ment cruel: avui dia, el català no pot ser usat al Par­la­ment espa­nyol (és a dir, al Congrés dels Dipu­tats), només s’usa par­ci­al­ment al Senat, no es pot par­lar al Par­la­ment euro­peu (a causa del veto rei­te­rat de l’Estat espa­nyol), però sí a l’Assem­blea Gene­ral de Naci­ons Uni­des, atès que a Andorra –mem­bre de l’Assem­blea– és llen­gua ofi­cial. Però no només això, no em refe­reixo només a l’ús de la llen­gua en seus ofi­ci­als. La gra­ve­tat de la qüestió és que el català no és ofi­cial a Europa mal­grat que hi ha onze idi­o­mes ofi­ci­als a la Unió amb menys par­lants que el català.

Tot i aquesta rea­li­tat, hi ha alguns indi­cis que ens fan con­ti­nuar tre­ba­llant de manera con­vençuda a favor del català per tal que deixi de ser una llen­gua mino­rit­zada –sabe­dors, ara ja sí, que la nos­tra no és una llen­gua mino­ritària–. En aquest sen­tit, el Con­sell d’Europa qüesti­ona ober­ta­ment la política lingüística de l’Estat espa­nyol, i la Carta Euro­pea de les Llengües Regi­o­nals o Mino­ritàries no es com­pleix de manera plena, a Espa­nya. De fet, experts inter­na­ci­o­nals han infor­mat repe­ti­da­ment de vio­la­ci­ons de la mateixa carta euro­pea en ter­ri­tori espa­nyol. Men­tre hi ha vida, hi ha espe­rança, que diuen. I sigui com sigui, és clar és que hi ha un munt de feina per fer i tot el com­promís, per part nos­tra, de fer-la.