Compromís artístic a favor de la llibertat
“Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l’obligació que això no sigui una cosa inútil sinó quelcom que doni un servei als homes.”
Joan Miró
En una setmana especialment intensa en relació amb allò que afecta la construcció forçada del relat sobre la violència (que és inventada) al Suprem, les travesses (avui ja revelades) sobre debats successoris interessats i la polèmica a l’entorn dels llaços grocs que, per indicació del síndic de greuges, el president Torra farà retirar dels edificis de la Generalitat durant el període electoral, la meva setmana a Brussel·les ha tingut un moment dolç. El vaig viure assistint a la penúltima representació de l’òpera Frankenstein del compositor nord-americà Mark Grey, amb llibret de Júlia Canosa i direcció escènica d’Àlex Ollé. A l’equip, hi trobem la impactant escenografia d’Alfons Flores i l’esplèndid vestuari de Lluc Castells. El vídeo, excel·lent en plantejament i execució, el signa Franc Aleu.
Surto poc, a l’exili, però anar a La Monnaie i fer-ho per conèixer de primera mà això que se n’ha dit “sci-fi-òpera” (o el que és el mateix, una mena de ficció futurista i no pas estrictament l’adaptació d’una òpera de repertori) s’esdevenia un binomi irresistible. En paraules de Canosa, “aquest Frankenstein planteja qüestions especialment rellevants a l’hora de desenvolupar la intel·ligència artificial i el debat que genera el seu impacte social”. La creació de la Fura, “marca de la casa”, em va semblar brutalment emocionant, d’un nivell realment alt, també en l’execució musical. Tot plegat em va fer recordar la polèmica amplificada del mes de setembre passat en què precisament dos dels membres de l’equip d’aquest Frankenstein (llavors implicats en una producció sobre el mite de Faust, concretament, Flores i Castells) van sortir a saludar en l’inici de temporada al Teatro Real lluint llaços grocs a la solapa. No els podré agrair mai prou gestos (que no gesticulacions) com aquests, en contextos tan significatius com difícils, atès que al Teatro Real hi havia aquella nit el Borbó, la presidenta del Congrés i ministres com Guirao i Calvo, entre d’altres.
Tornant a l’àmbit artístic, tot plegat em condueix de nou a Catalunya. Quan vaig saber que Àlex Ollé se sumaria al projecte de Víctor García de Gomar per al Liceu me’n vaig alegrar. Constato ara que el seu pot ser un tàndem guanyador que ens permeti situar de nou aquest equipament entre els millors d’Europa, per qualitat creativa, però sobretot per capacitat estètica i discursiva. Assenyalava García de Gomar en ser elegit nou director artístic del Gran Teatre del Liceu que un dels seus objectius és treballar en equip per convertir el teatre de la Rambla en un “espai de reflexió amb noves idees i visions disruptives, contemporànies i innovadores en base a quatre eixos: teatre, programa educatiu, públic i innovació”. Jo n’hi sumaria un cinquè: compromís artístic, com el que evidencia l’equip de la Fura no per lluir llaços grocs, sinó per remoure’ns amb els seus muntatges i sobretot per exhibir una llibertat creativa completa, singular, articulada en base al rigor i al criteri artístic. Una llibertat que la Fura ha conquerit al llarg dels anys de l’única manera que és possible assolir els grans reptes universals: exercint-la.
Etapa nova i esperançadora, doncs, al Liceu després d’uns anys durs de contenció en la despesa durant els quals he trobat especialment a faltar sensibilitat en relació amb aspectes clau que no pot –ni ha– de descuidar un teatre d’òpera públic, com és vetllar per la divulgació del patrimoni musical del país. D’operístic, concretament, en tenim de bo.
Ara toca esperar uns dies més per trobar de nou, si més no a tocar de Bèlgica, talent català que és internacional per mèrits propis. M’informen que a finals d’aquest mes s’estrenarà al teatre d’Aquisgrà una producció de La Grande-Duchesse de Gérolstein, d’Offenbach. La direcció d’escena la signa l’andorrà Joan Anton Rechi, a qui he vist produccions magnífiques (recordo els meus estimats Vespres d’Arnadí, a Peralada; no en fa pas tant, de tot plegat, festejant Monteverdi). A l’equip, una professional amb una categoria humana que em commou: la terrassenca Mercè Paloma, companya de viatge de tants projectes, n’és la dissenyadora de vestuari. No veig el moment de poder-la abraçar de nou.
Acabo i ho faig citant Joan Brossa, artista català i universal, a qui enguany el govern de la Generalitat dedica una commemoració institucional amb motiu del centenari del seu naixement. Deia el creador barceloní: “Veig l’art i la literatura com un possible eixamplament d’horitzons cap a la llibertat.” Sumem, doncs, en aquesta direcció i sabem-nos ben representats arreu gràcies al talent, la personalitat i el compromís d’uns artistes únics i irrepetibles.
