La llegenda negra
Aprofitant la publicació d’un llibre contra la llegenda negra, el ministre en funcions d’Assumptes Catalans, José Borrell, va anunciar la seva croada per rehabilitar el bon nom d’Espanya, tacat i vilipendiat durant segles. Ha estat el cavall de batalla de Borrell des del començament, una tasca hercúlia però imprescindible per a la supervivència del regne, ja que els elements separatistes hi prenen peu per justificar la seva esbojarrada pretensió
Una part important dels recursos materials i intel·lectuals del ministeri anticatalà s’han dedicat a combatre el que es considera l’hegemonia independentista en el relat sobre el conflicte Espanya-Catalunya. I els vuit mesos de gestió de l’aguerrit defensor de la hispanitat han estat pròdigs en moments pintorescos: còmiques entrevistes en mitjans anglesos i nord-americans; irrupcions de personal diplomàtic espanyol en actes públics amb independentistes catalans vorejant l’esperpent; agres queixes del ministre i els seus auxiliars ideològics per les contínues ingerències de tot tipus d’indocumentats en els assumptes espanyols; exabruptes en platós televisius on es parla amb llibertat... La Marca España de Rajoy, que no servia per a res, ha mutat en l’España global, que serveix per a menys, excepte per pagar un sou a l’endollada que la dirigeix.
Quaranta-un senadors francesos s’encrespen i Borrell els titlla de “desinformats” i incita a una intervenció crítica del govern francès. El ministre no ha acabat d’esbroncar els senadors gavatxos que Lesmes ja dispara informant els desinformats que a Espanya no es jutja ningú per la seva ideologia, sinó per la presumpta comissió de delictes del Codi Penal. Ho diu el president del Tribunal Suprem sense adonar-se del que és obvi: si s’ha de dir és perquè es qüestiona. I no ho qüestionen uns qualsevol, enemics acèrrims d’Espanya, envejosos de les seves glòries, sinó autoritats polítiques, representants, jutges, juristes, observadors internacionals, mitjans de comunicació. Tots saben que això ve de lluny, de la justícia de l’antic règim i la seva actualització franquista.
El ministre Borrell tenia raó: és la pervivència d’aquesta injusta llegenda negra que pesa sobre Espanya. I, per si en quedava algun dubte, la memòria de Tenochtitlán ressuscita en la veu profunda del president de Mèxic, AMLO, amb ressonàncies tel·lúriques del Canto general: que Espanya demani perdó pel genocidi a Amèrica. Que ho faci el rei. El rei que es nega a demanar perdó pels seus discursos anticatalans. És poc probable.
Molt més ho és que hi hagi una reacció indignada de tot l’arc parlamentari espanyol, ferit en el més profund del seu orgull. I una extensió de la protesta a altres països llatinoamericans amb un replantejament a ulls del món sencer de l’episodi, la conquesta d’Amèrica, que alimenta (tot i que no només ella) la llegenda negra. Així que entre el genocidi d’Amèrica, la inquisició a Espanya, el Tribunal de la Sang dels Països Baixos, la justícia de la Santa Hermandad, els consells sumaríssims de guerra i el posterior Tribunal d’Ordre Públic de Franco, prolongat avui en l’Audiencia Nacional i l’actual Tribunal Suprem, hi ha una línia òbvia de continuïtat, diguin el que diguin Lesmes i Borrell.
El judici de l’1-O és un procés polític / ideològic descarnat. Els presos ja són més que presos polítics; són preses de consciència. I estan sent jutjats per un tribunal de part a extrems inconcebibles. Que els dos principals testimonis de càrrec, funcionaris armats de l’Estat espanyol, hagin estat processats anteriorment per maltractaments, tinguin una demostrada esquira ideològica envers els acusats i que s’hagin inventat literalment un relat sense cap prova, deixa la justificació jurídica i moral del procés judicial com un drap brut.
Que no es pugui confrontar els testimonis amb les imatges dels fets que tan acusatòriament descriuen pot ser una decisió lloable del president des d’un punt de vista psicoanalític (per evitar el possible xoc traumàtic del testimoni en veure la realitat), però escassament ho és des del punt de vista jurídic.
Aquest procés és una prova que la llegenda negra és negra, però no llegenda.
