La llegenda negra

Apro­fi­tant la publi­cació d’un lli­bre con­tra la lle­genda negra, el minis­tre en fun­ci­ons d’Assump­tes Cata­lans, José Bor­rell, va anun­ciar la seva cro­ada per reha­bi­li­tar el bon nom d’Espa­nya, tacat i vili­pen­diat durant segles. Ha estat el cavall de bata­lla de Bor­rell des del començament, una tasca hercúlia però impres­cin­di­ble per a la super­vivència del regne, ja que els ele­ments sepa­ra­tis­tes hi pre­nen peu per jus­ti­fi­car la seva esbo­jar­rada pre­tensió

Una part impor­tant dels recur­sos mate­ri­als i intel·lec­tu­als del minis­teri anti­ca­talà s’han dedi­cat a com­ba­tre el que es con­si­dera l’hege­mo­nia inde­pen­den­tista en el relat sobre el con­flicte Espa­nya-Cata­lu­nya. I els vuit mesos de gestió de l’aguer­rit defen­sor de la his­pa­ni­tat han estat pròdigs en moments pin­to­res­cos: còmiques entre­vis­tes en mit­jans angle­sos i nord-ame­ri­cans; irrup­ci­ons de per­so­nal diplomàtic espa­nyol en actes públics amb inde­pen­den­tis­tes cata­lans vore­jant l’esper­pent; agres quei­xes del minis­tre i els seus auxi­li­ars ideològics per les contínues ingerències de tot tipus d’indo­cu­men­tats en els assump­tes espa­nyols; exa­brup­tes en platós tele­vi­sius on es parla amb lli­ber­tat... La Marca España de Rajoy, que no ser­via per a res, ha mutat en l’España glo­bal, que ser­veix per a menys, excepte per pagar un sou a l’endo­llada que la diri­geix.

Qua­ranta-un sena­dors fran­ce­sos s’encres­pen i Bor­rell els tit­lla de “desin­for­mats” i incita a una inter­venció crítica del govern francès. El minis­tre no ha aca­bat d’esbron­car els sena­dors gavat­xos que Les­mes ja dis­para infor­mant els desin­for­mats que a Espa­nya no es jutja ningú per la seva ide­o­lo­gia, sinó per la pre­sumpta comissió de delic­tes del Codi Penal. Ho diu el pre­si­dent del Tri­bu­nal Suprem sense ado­nar-se del que és obvi: si s’ha de dir és perquè es qüesti­ona. I no ho qüesti­o­nen uns qual­se­vol, ene­mics acèrrims d’Espa­nya, enve­jo­sos de les seves glòries, sinó auto­ri­tats polítiques, repre­sen­tants, jut­ges, juris­tes, obser­va­dors inter­na­ci­o­nals, mit­jans de comu­ni­cació. Tots saben que això ve de lluny, de la justícia de l’antic règim i la seva actu­a­lit­zació fran­quista.

El minis­tre Bor­rell tenia raó: és la per­vivència d’aquesta injusta lle­genda negra que pesa sobre Espa­nya. I, per si en que­dava algun dubte, la memòria de Tenoch­titlán res­sus­cita en la veu pro­funda del pre­si­dent de Mèxic, AMLO, amb res­sonàncies tel·lúriques del Canto gene­ral: que Espa­nya demani perdó pel geno­cidi a Amèrica. Que ho faci el rei. El rei que es nega a dema­nar perdó pels seus dis­cur­sos anti­ca­ta­lans. És poc pro­ba­ble.

Molt més ho és que hi hagi una reacció indig­nada de tot l’arc par­la­men­tari espa­nyol, ferit en el més pro­fund del seu orgull. I una extensió de la pro­testa a altres països lla­ti­no­a­me­ri­cans amb un replan­te­ja­ment a ulls del món sen­cer de l’epi­sodi, la con­questa d’Amèrica, que ali­menta (tot i que no només ella) la lle­genda negra. Així que entre el geno­cidi d’Amèrica, la inqui­sició a Espa­nya, el Tri­bu­nal de la Sang dels Països Bai­xos, la justícia de la Santa Her­man­dad, els con­sells sumaríssims de guerra i el poste­rior Tri­bu­nal d’Ordre Públic de Franco, pro­lon­gat avui en l’Audi­en­cia Naci­o­nal i l’actual Tri­bu­nal Suprem, hi ha una línia òbvia de con­tinuïtat, diguin el que diguin Les­mes i Bor­rell.

El judici de l’1-O és un procés polític / ideològic des­car­nat. Els pre­sos ja són més que pre­sos polítics; són pre­ses de consciència. I estan sent jut­jats per un tri­bu­nal de part a extrems incon­ce­bi­bles. Que els dos prin­ci­pals tes­ti­mo­nis de càrrec, fun­ci­o­na­ris armats de l’Estat espa­nyol, hagin estat pro­ces­sats ante­ri­or­ment per mal­trac­ta­ments, tin­guin una demos­trada esquira ideològica envers els acu­sats i que s’hagin inven­tat lite­ral­ment un relat sense cap prova, deixa la jus­ti­fi­cació jurídica i moral del procés judi­cial com un drap brut.

Que no es pugui con­fron­tar els tes­ti­mo­nis amb les imat­ges dels fets que tan acu­satòria­ment des­cri­uen pot ser una decisió llo­a­ble del pre­si­dent des d’un punt de vista psi­co­a­nalític (per evi­tar el pos­si­ble xoc traumàtic del tes­ti­moni en veure la rea­li­tat), però escas­sa­ment ho és des del punt de vista jurídic.

Aquest procés és una prova que la lle­genda negra és negra, però no lle­genda.