La presó més gran de la terra
En aquest article prenc el títol del llibre que va publicar Ilan Pappé arran del cinquantè aniversari de la guerra dels Sis Dies del 1967. L’historiador israelià analitza les motivacions i les estratègies militars i polítiques per dur a terme l’ocupació –la colonització en la terminologia de Pappé– dels territoris de Gaza i Cisjordània, així com les infraestructures legals i burocràtiques implementades per controlar la població de més d’un milió de palestins, fins a convertir els territoris ocupats en la major presó del món “a cel obert”. En expressió de l’avui professor d’història de la Universitat d’Exeter (Regne Unit) es tracta d’una anàlisi de la “burocràcia del mal” que embruta els ocupadors i dignifica els ocupats.
Aquesta introducció ve a tomb perquè ara fa un any, el 30 de març del 2018, es va convocar la Gran Marxa del Retorn (GMR) –coneguda com el “dia de la terra palestina”– i desenes de milers de manifestants pacífics es van aproximar a la tanca perimetral que separa Gaza d’Israel per exigir la fi del bloqueig imposat a la Franja després de la victòria electoral de Hamas el gener del 2006 i el dret de retorn dels refugiats, tal com estableix la resolució 194 de l’assemblea general de les Nacions Unides de l’11 de desembre del 1948. Es commemorava així la Nakba (‘desastre’) del 1948, quan la primera guerra araboisraeliana va provocar la destrucció d’unes 400 localitats palestines, i entre 600.000 i 760.000 àrabs de Palestina van ser obligats a prendre el camí de l’exili (l’1 de gener del 2017, els refugiats palestins ja eren, segons la UNRWA, 5.340.443, dels quals 1.348.536 a la Franja de Gaza).
Des de fa un any, les concentracions de protesta es reprodueixen setmanalment, i famílies senceres s’aproximen a les tanques, mentre l’exèrcit israelià respon amb gasos lacrimògens i trets d’armes de foc que, segons l’Oficina de l’ONU per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris (OCHA), havien causat almenys 195 morts (41 nens) i 29.000 ferits (7.000 per impacte de bala) fins al 22 de març del 2019. Tanmateix, les manifestacions persisteixen perquè després de més de deu anys de bloqueig, la situació a la Franja de Gaza s’ha fet insuportable: el 2016, l’atur global arribava al 40,6% de la població activa i el juvenil, al 61,4%; el subministrament elèctric cobreix menys de la tercera part de les necessitats globals; d’una població total d’1,9 milions d’habitants, el 68% són refugiats, dels quals 980.000 depenen de l’ajuda alimentària de la UNRWA (el 2000 eren menys de 80.000); el trànsit de persones de Gaza per la frontera s’ha reduït a menys de la tercera part. Paral·lelament, Hamas reprimeix amb contundència –repressió que inclou detencions, interrogatoris amb tortures i lesions– les protestes que es produeixen també a l’interior de la Franja per unes condicions de vida que l’ONU qualifica de crisi humanitària i de la qual una part de la població culpa el govern islamista.
Un any després de l’inici de la GMR, la situació és més que crítica a pesar del silenci internacional i de la progressiva no visualització del conflicte palestinoisraelià en els darrers anys arran de les guerres de Síria i del Iemen i contra Estat Islàmic. I, tanmateix, la victòria de Benjamin Netanyahu i del Likud en les eleccions d’Israel del 9 d’abril passat de ben segur que empitjorarà les coses amb la formació d’un govern encara més escorat cap a l’extrema dreta. De moment, Netanyahu ja ha expressat la seva intenció d’annexionar definitivament els assentaments jueus de Cisjordània (on ja viuen, incloent Jerusalem Est, 600.000 colons jueus). Aquesta mesura s’afegeix a l’aprovació el juliol del 2018 de la llei bàsica –les dotze lleis de rang constitucional en absència de constitució– de l’estat nació del poble jueu, de dubtoses credencials democràtiques, que reserva el dret d’autodeterminació al poble jueu, estableix l’hebreu com a llengua única i fa dels araboisraelians (el 20% de la població) ciutadans de segona a Israel.
Per completar aquest escenari de desesperació palestina, només calien les aportacions piròmanes de Donald Trump que, trencant un consens implícit de la comunitat internacional, va anunciar el trasllat de l’ambaixada dels Estats Units de Tel-Aviv a Jerusalem. Ara ha anat més lluny encara i, conculcant la resolució 242 del 22 de novembre del 1967 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, ha reconegut la sobirania israeliana sobre els alts del Golan i, finalment, està disposat a tirar endavant un nou pla de pau que abandona el principi dels dos estats com a solució del conflicte i cronifica la situació d’autonomia de Gaza i Cisjordània sota control israelià: les presons a cel obert de Pappé o el nou colonialisme del segle XXI.
