L’agenda política del suprem

Mentre Marchena es va retratant, en funció del tracte o el mal tracte que dona als advocats, el protagonisme d’aquesta setmana i de les següents estarà en les immunitats i la manera com el Suprem intentarà saltar-se-les per continuar marcant així l’agenda política de Catalunya i Espanya i reflectir d’aquesta manera l’anormalitat democràtica que significa no només aquest judici, sinó també el que s’està vivint des de l’aplicació del 155 i la judicialització de la política per part del govern de Rajoy.

Celebrar un judici en què, almenys, cinc dels acusats són càrrecs electes des del 28 d’abril i quatre més, candidats a ser-ho a partir del 26 de maig no és un fet normal, com tampoc ho són la resta de situacions politicojurídiques que s’estan vivint en la causa especial que se segueix davant el Tribunal Suprem, però sens dubte són una de les demostracions empíriques que estem davant d’un judici polític... els agradi més, menys o gens reconèixer-ho.

Els escenaris possibles són múltiples però, d’una banda, tenim la situació dels diputats i del senador, que tenen dret a exercir el càrrec pel qual han estat escollits, agradi o no a la fiscalia i al mateix tribunal. La immunitat, que ara es pretén presentar com un privilegi, és una garantia i, com a tal, ha de ser interpretada. Es tracta d’una garantia dels electes però, sens dubte, també dels electors que, d’aquesta manera, veuen garantit que els seus legítims representants poden complir amb el mandat que a través de les urnes els han donat.

Si ens fixem en la manera com s’ha pronunciat el ministeri fiscal, oposant-se al reconeixement d’aquest dret, en plenitud i amb normalitat democràtica, comprendrem que la fiscalia més que com una garantia ho veu com un privilegi... És clar, el privilegi de ser demòcrates. Segurament, veurem que el tribunal no opinarà de manera gaire diferent al que ha posat damunt la taula la fiscalia del Suprem.

El principal argument d’aquest concret ministeri fiscal no és cap altre que la possibilitat que, respectant la Constitució i els convenis internacionals, el judici que s’està celebrant al Tribunal Suprem naufragui, s’hagi d’anul·lar i, si algun dia és possible, recomençar des de zero. M’explicaré.

Reconèixer el dret a la immunitat implicaria no només la suspensió del judici, sinó la seva anul·lació, ja que un judici que se suspèn durant més de trenta dies s’ha de declarar nul i, després, s’ha de tornar a començar des del principi. Així s’hauria de fer, tot i que no es farà i, un cop més, veurem com l’agenda política del Suprem i de la fiscalia comportaran una autèntica reforma legal de facto, d’aquelles que estan fora de la via democràtica i per part d’un òrgan manifestament incompetent per legislar.

Ignorar la immunitat de diputats i senadors és, sens dubte i s’interpreti la norma com s’interpreti, una reforma legal il·legal que ens mou, de manera irremeiable, cap a un escenari impropi d’una democràcia i que servirà per acreditar el que hem anat dient des de fa molt temps: el nostre sistema polític està captiu d’unes altes instàncies judicials que estan mancades de qualsevol contrapès i possibilitat de control extern, la qual cosa les transforma en tremendament perilloses.

Tanmateix, el major problema que té el Suprem, i segurament el sistema democràtic espanyol, no prové tant de la situació creada per l’elecció de Junqueras, Sànchez, Rull, Turull i Romeva com a diputats i senador, respectivament, sinó de la que sorgirà a partir del 26 de maig, quan el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí siguin escollits euro-parlamentaris... sobretot perquè l’escenari processal, el polític i l’àmbit d’afectació seran totalment diferents.

Mentre es tracti de senadors i diputats sempre podran explicar, tot i que no sigui cert, que aquestes són les normes espanyoles i la manera d’interpretar-les; no obstant això, quan es tracti de parlamentaris europeus ja no ho podran fer perquè les regles són unes altres, més efectives i intenses, i la seva correcta interpretació no correspon al polititzat Tribunal Suprem, sinó al Tribunal de Justícia de la Unió Europea... És a dir, hi haurà un àrbitre neutral i això els incomodarà molt.

El que sempre s’ha pretès, especialment per part del Suprem i de la fiscalia, és resoldre el tema judicialment en l’obscur àmbit de les seves pròpies instàncies, però des que el president Puigdemont i una part del seu govern van decidir internacionalitzar el conflicte, això ja va deixar de ser possible, i ara ho serà molt menys perquè que assoleixin o no la condició de parlamentaris europeus és només qüestió de temps i de suports per part de l’electorat. A partir d’aquest moment, el partit es jugarà i es guanyarà a fora i, n’estic segur, el resultat no els agradarà.